Vergonya democràtica

Demà aniré a votar i aviat ho hauré fet. I ho hauré fet per l’únic partit que va a Madrid per reclamar allò que és propi dels Països Catalans. Per l’únic partit independentista, antimonàrquic, d’esquerres. L’únic partit capaç de tenir grup parlamentari propi sense veure’s diluït en el Congrés, mantenint la identitat. L’únic partit que ha fet servir la nostra llengua al Congrés posant en evidència el feixisme més ranci. L’únic partit que s’ha posat la samarreta de les seleccions esportives catalanes al Congrés. L’únic partit que va defensar l’Estatut del Parlament de Catalunya davant de qualsevol institució. L’únic partit que NO va acceptar les retallades de Madrid. L’únic partit que NO es va vendre la majoria del Parlament de Catalunya a Madrid. L’únic partit que defensa el dret a decidir, sense fer-ne demagògia. L’únic partit que fa quinze anys que reclama la publicació de les balances fiscals, que ha denunciat l’espoli fiscal, que ha reclamat la internacionalització de l’aeroport del Prat... ara tots s’apunten al carro d’aquestes reivindicacions... L’únic partit capaç de manifestar-se al costat dels ciutadans per cridar ben fort: SOM UNA NACIÓ (perquè així s’ho creu!). N’hi ha que participen a manifestacions per reclamar les infraestructures, però no per reclamar el reconeixement com a poble. L’únic partit que va a Madrid per passar factura, no per obtenir regals. L’únic partit coherent, preparat, catalanista, independentista, amb els mateixos interessos, clars, aquí, i a la Xina popular! Evidenment, només puc votar Esquerra!
Tot i tenir clara l’opció del vot, estic immersa en una certa tristesa, decepció, vergonya aliena. Des d’ahir al matí, després de saber la notícia de l’assassinat de l'ex regidor de Mondragón, que em sento així. Si visquéssim en un país normalitzat, democràticament parlant, això no hagués passat. Si jo hagués estat Presidenta del Govern de l’Estat Espanyol em sentiria responsable i avergonyida per no haver fet el que calia. El problema d’ETA no és només un problema policial i judicial. És també un problema polític. Perquè al darrera hi ha reivindicacions polítiques legítimes en un Estat democràtic, perquè són capaços d’irrompre en una campanya electoral i mobilitzar l’electorat. Un sistema democràtic no il·legalitza partits polítics, no impedeix el debat sobre els diferents posicionaments polítics. Un sistema democràtic afronta els conflictes amb taules de diàleg i negociació. Un sistema democràtic no impedeix que els ciutadans puguin expressar lliurement la seva opció política. Un sistema democràtic no tanca ni censura diaris, televisions, reportatges... Un sistema democràtic i de dret no admet tortures als detinguts. Un sistema democràtic i de dret no admet tribunals especials. Un sistema democràtic... vivim en un sistema democràtic? Algú creu que realment hàgim superat la transició cap a la democràcia? Com és que l’Estat Espanyol forma part de la Unió Europea si encara no ha assolit els mínims democràtics?

El sistema judicial espanyol em fa posar la pell de gallina

Em sumo a les manifestacions del Col·legi d'Advocats de Barcelona, Justícia i Pau i observadors internacionals que denuncien irregularitats en els darrers judicis per pertinença a ETA. Sobretot denuncien greus dificultats en l'exercici del dret de defensa dels acusats, fet que converteix l'advocat defensor en un mer convidat de pedra. Un judici sense garanties és inconstitucional, vulnera el dret fonamental a la tutela judicial efectiva (article 24 de la CE, no ho sap això la jutgessa?).

Us deixo un fragment del judici, en un vídeo que us posarà la pell de gallina. És el procés del qual es va derivar el tancament d'Egin i l'empresonament de 33 persones, entre ells, molts periodistes, als que van caure uns 500 anys de presó.

En el vídeo es veu com la jutgessa de l'Audiència Nacional no deixa explicar a l'acusat perquè no vol declarar. L'advocat diu que s'ha de deixar expressar els motius de la negativa a declarar. Això ho diu el Tribunal d'Estrasburg. La Jutgessa no el deixa acabar, crida: "con independencia de lo que diga el Tribunal de Estrasburgo, este Tribunal dice que no le interesa y que no quiere escuchar los motivos". És a dir, que es passa el que digui el Tribunal d'Estrasburg per un lloc, quan s'hauria de limitar a ordenar el debat i intervencions de la vista, així com decidir sobre la pràctica de les proves que es proposen. Que la suspenguin de sou i feina una temporada. Aquesta Jutgessa està exercint un servei públic en plena democràcia. Tenim dret, com a ciutadans, a exigir que el presti amb educació, respecte i amb especial observança a la presumpció d'innocència, imparcialitat i garanties judicials.

En aquests judicis també es posa en dubte l'especial rellevància que es dóna a les proves policials (Policia Nacional), que són admeses com a proves objectives, neutrals, i no com a proves de part, amb la matisació que això comportaria en la seva valoració.

A tot això, hi hem d'afegir denúncies de tortura per part d'algun dels acusats (concretament de violacions a les detingudes). Sospites de tortura que no s'investiguen aquí. Tot i que l'ONU comença a demanar explicacions al respecte.

I finalment hem de destacar que a les sentències només hi consta que els condemnats han realitzat activitats d'acció política i social,... en cap cas se'ls imputa actes relacionats directament amb la violència d'ETA, ni tant sols la Kale Borroka. I se'ls condemna per pertinença a banda armada...

Perdeu un minut i mireu-vos el vídeo, pell de gallina!

Un estat europeu més: Kosovë

La feina m’absorbeix i no tinc temps de seguir l’actualitat. Només puc fer-hi una ullada, ràpida i en diagonal. De totes maneres a ningú se li escapa l’imminent emancipació nacional de Kosovë. Una independència que té el suport de les Nacions Unides, els Estats Units i la majoria de països Europeus.
A l’Estat Espanyol aquesta notícia es rep en plena campanya pre electoral i això comporta comentaris polítics que es fan en clau interna. Em cansen les lectures partidistes de la situació. Per alguns, igual que els Russos, aquest procés d’independència comporta assumir el risc que es produeixi “una reacció en cadena en moltes parts del món, inclosa Europa” i per això s’hi oposen i s’ho miren amb recel. Per altres agosarats, el procés d’independència constitueix un precedent més, que per analogia, podria portar a la independència dels Països Catalans, País Basc.
Ni una cosa, ni l’altra. No crec que hi hagi cap reacció en cadena, no tindrem aquesta sort de ser una peça més de transmissió. I jo tampoc m’atreviria a parlar d’analogia de processos cap a la independència, hi ha grans diferències que ho obstaculitzen: els atacs serbis de fa 10 anys, la complexitat dels Balcans, l’administració del país per l’ONU fins al dia d’avui...
És evident que no ens podem mirar Kosovë com un precedent, ni per simpatia, ni per empatia, quant a procés cap a la independència dels Països Catalans. Ara bé, sí que constitueix un precedent més de reafirmació democràtica, respectant i garantint la voluntat del poble kosovar. És amb aquest fet amb el que ens hem de quedar. L’ordre internacional es postula sempre a favor de la voluntat del poble expressada a les urnes d’un referèndum.
Democràcia, això és el que fa falta a un país que il·legalitza partits polítics... en contra de les llibertats polítiques emparades pel Conveni Europeu dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals, a veure com ho veurà el TEDH que de moment ha admès parcialment les demandes d’HB, EH i Batasuna...

Podeu llegir més sobre Kosovë més avall: Kosovë: els diputats per la independència

Bruxelles

Brussel·les és una ciutat que fa olor de xocolata. Les bomboneries omplen els carrers d’una flaire temptadora. Això m’evocava constantment a una novel·la fascinant, Chocolat, de Joanne Harris, que us recomano. M’aturava davant dels aparadors ben guarnits i buscava el bombó adequat per cada persona...
Després de visitar els llocs típics de la ciutat, comprovar que el Manneke Pis (en dialecte de Brussel·les) té un vestit de catalanet i del Barça, i constatar la influència històrica espanyola a la ciutat (fins i tot el Duc d’Alba va sufragar una revolta flamenca, penjant a la Grand Place als instigadors, años ha), varem poder compartir una vetllada fantàstica amb el Sergi que ens va portar a degustar cuina belga (Jambonneau) i l’autèntica cervesa, cada una amb el seu got de disseny expressament per a la seva consumició. Qui em va dir que Brussel·les era una ciutat avorrida?
Em va agradar la retrobada amb el Sergi, veure’l tan integrat, conèixer alguns dels seus amics i sentir-lo a parlar amb entusiasme del projecte de la Unió Europea. A Brussel·les, Europa es viu, es sent, es creu i es treballa pel projecte comú. La forma com el Sergi ens explicava la decepció que es va sentir quan es va tombar la Constitució, la forma com la Comissió intenta dissenyar projectes de proximitat per la ciutadania europea... t’adones que tots els esforços no són els d’una mera entelèquia.
Finalment, no podíem estar a Bèlgica sense posar els peus a Flandes. El Sergi també ens va fer una aproximació de la divisió, cada cop més aguda, entre les dues regions. Més complicat del que sembla des de la distància. Varem escollir Brugges (Bruges). Preciós! Quan estàvem visitant la plaça del Burg (Ajuntament) se’ns va apropar un senyor gran i amb molta educació ens va preguntar si teníem temps per escoltar-lo. I ens ho va explicar tot, la divisió, la dificultat de la convivència, la memòria històrica, tot el que no s’està explicant... que el Sergi ja ens havia avançat. I tant que varem tenir temps per escoltar-lo, i per entendre’l també: som catalans (amb analogies, tot i salvant les diferències, que ja he dit que són moltes). Varem seguir els seus consells per acabar de visitar una ciutat encisadora. Per cert, varem retornar en tren cap a Brussel·les... i quin tren! Puntual, ample, còmode, digne, assequible... encara no sé com formem part d’Europa patint la Renfe...

L'últim dia, i de la mà privilegiada del Sergi, vàrem descobrir racons autèntics de Brussel·les, com el del barri el Sablon, amb la seva descarregada d'antiguitats i el cafè de la gent del barri, el jardí de la Marguerite Yourcenar o el mercat de Saint Gilles, amb les seves cases, teulades i golfes i xemeneies...
I per últim, la ciutat del còmic tampoc em va defraudar: vaig topar amb un Sergi Grapes de tamany natural... Això em va retornar a la meva època del Cavall Fort!

De tots colors...

De vegades la vida et dóna un revés. Això fa que et quedis aturat en el temps, mentre tot va passant. T’imagines envoltat d’imatges en moviment que s’esmunyen pels teus costats, que passen enfurismades i desapareixen rere un rastre de línies fugaces. Intentes córrer per atrapar el que s’escapa però no pots, tot s’esvaeix, més ràpid, més efímer que els teus moviments. Tot passa en un dia assolellat, i penses que no calia que sortís el sol. Fins i tot la seva llum traeix la transcendència del moment. De sobte canvia la teva actitud davant la vida, allò que era tan important perd valor. Guanyen atenció les petites coses que et fan ser millor persona. I esperes tenir-ho ben present, per no tornar a perdre el món de vista.

Blocaires.osona

Ahir vaig assistir al primer acte públic organitzat per blocaires.osona (grup de sis blocaires polítics osonencs: Laia Jurado, Iñaki Escudero, Carles Banús, Joan Ballana, Jordi Casals i Raül Escobar). L’acte va consistir en la presentació del llibre de Saül Gordillo, el blocaire per excel·lència de la catosfera, a càrrec del, també blocaire, i periodista Josep Comajoan.
Nacio.cat és el títol del llibre de Gordillo, que narra les aventures dels patriotes catalans que van viatjar fins a Los Ángeles per aconseguir el domini.cat davant de l’ICANN. D’una manera àgil, amena i divertida, Saül va fer-nos cinc cèntims de la gesta, subratllant els elements claus per obtenir la matrícula virtual catalana, com: estratègia, intel·ligència, discreció (gairebé nocturnitat), evitar l’ús partidista de la iniciativa (responsabilitat del govern i de l’oposició = front nacional?), ambient no catalanofòbic (Los Ángeles no és Madrid), influència a nivell internacional i nacional (d’Amadeu Abril, que formava part de la cúpula de l'ICANN i del Ministre Montilla que va signar que no presentava objeccions al .cat en nom de l’estat Espanyol) i un aval bancari milionari de La Caixa.

Tal com va dir Joan Ballana, mestre de cerimònies, l’acte va ser un bon apadrinament per blocaires.osona, que prepara la primera gran trobada blocaire osonenca pel mes d’abril, amb l'objectiu de siutar la comarca d'Osona com referent en el món blocaire.

Dissabte va ser un dia d'exàmens, vaig començar a les vuit del matí i vaig acabar a les vuit del vespre.

Em reafirmo d'Esquerra (I)

“Tancat per exàmens” aquest hauria de ser el títol del post explicant el perquè d’aquesta inactivitat blocarire. Però tot i així ahir vaig estar en una conferència del Xavier Vendrell a Vic que m’ha motivat a escriure. En Vendrell va repetir una vegada més el discurs d’Esquerra que em fa sentir realment còmode en aquesta posició política. Aquell discurs que diu que el principal projecte polític d’Esquerra és la independència i que per assolir-lo hem de comptar amb el suport de catalans que només estimen Catalunya i de catalans que a la vegada també s’estimen Espanya, Colòmbia, Marroc, Perú, Ghana, Nigèria, Senegal...
Vendrell va posar especial èmfasi en el suport dels catalans que també s’estimen Espanya, perquè aquesta és la seva terra de naixement, on encara tenen família i moltes vegades on han viscut els seus primers anys de vida... Però a la vegada també estimen Catalunya perquè ha estat la seva terra d'acollida on han viscut tota la vida, on viuran els seus fills, els seus néts.
Arribats a aquest punt, la pregunta és la següent: els catalans que no només són catalans, sinó que també són catalans, poden voler la independència?
La resposta és que sí, que cada vegada són més els que es sumen al projecte, que constaten que Espanya no és un bon negoci per Catalunya. Cada vegada que visiten els seus pobles d’origen constaten les diferències socials entre Catalunya i Espanya (inexistència de peatges, accés als serveis públics sense massificació, sense retards, esperes, deficiències..., inversions en carreteres, ferrocarrils, infraestructures, accés a més avantatges socials...). Cada vegada més constaten que l’espoli fiscal de Catalunya a favor de l’Estat Espanyol no és una entelèquia... Cada vegada més assumeixen arguments per justificar la voluntat d’un país independent que pugui recaptar i gestionar els seus propis recursos, els recursos que produïm amb el nostre treball, amb els que contribuïm a la constitució d’un estat del benestar i dels que esperem una deguda corresponsabilitat. Cada vegada més assumeixen el discurs de la independència d’Esquerra (l’únic partit polític que l’entona) per tenir un país amb condicions més favorables pels seus fills, pels seus néts...
Aquest és un discurs integrador, que compta amb el suport dels que també són catalans, i és el discurs que reflecteix la realitat social catalana. Altres discursos, els de la pura sang, els classistes, elitistes i només adreçats a catalans d'estirp estan renyits amb la realitat i són injustament excloents (per dir-ho políticament correcte).
La independència del nostre país ho ha de ser per tots, i a la vegada ha de ser el resultat d’una suma de voluntats i d’esforços de tots.

Per cert, el Xavier Vendrell venia a presentar el seu llibre: "Perdonin les molèsties", que tinc pendent a la tauleta de nit.

Cap de setmana a Bilbo, Euskal Herria vs. Catalunya

L'últim cap de setmana de l'any l'hem passat a Bilbo, en motiu del partit de futbol d'Euskal Herria vs. Catalunya. Tenia moltes ganes d’assistir al partit, després de la prohibició, per part de la Reial Federació Espanyola de Futbol, del Catalunya-EUA, el passat mes de setembre.

Hi varem anar en cotxe i amb la companyia entranyable de l’Eva i la Laura. He esperat a escriure el post perquè segurament l’hauria fet massa llarg, ara el puc condensar en aquelles sensacions que em varen impactar més.

EL PARTIT
He de reconèixer que l’ambient de les graderies em va fer perdre de vista algunes jugades, tot i que vaig veure els dos gols, i les ocasions d'infart dels últims minuts. El camp estava ple a vessar. Si em diuen que varen vendre més entrades que l'aforament permès, m'ho crec, a la nostra graderia hi va haver constantment gent asseguda a les escales. Hi havia una remor constant, crits, bangales, petards... en certs moments, un caos d'eufòria descontrolada.

Catalunya va fer molt bon paper a la primera part. A la segona part ens va sorprendre en Morales, el porter que va substituir Jorquera, lesionat pocs minuts abans, amb alguna parada digne d’aplaudiment. L’estelada va ser la bandera més onejada a San Mamés i el crit d’independència el més corejat, per bascos i catalans, evidentment.

LA MANIFESTACIÓ
Abans del partit hi va haver una manifestació per reclamar l’oficialitat de les Seleccions de futbol basques i catalanes. Se'm van negar els ulls en alguna ocasió i la pell de gallina va fer presència. Em va impactar el seguici i la complicitat generada entre bascos i catalans. Va ser reconfortant constatar que no estem sols en la lluita per la causa.

BILBO Una visita al País Basc sempre em satisfà. Ja sigui per l'empatia que ens generen els bascos, pel txacolí o els pintxos... Ja feia uns anys des de l'última visita a Bilbo, i el vaig trobar molt millorat. El primer dia varem topar amb una manifestació que reclamava l'acostament dels presos a Euskal Herria, en definitiva reclamava el compliment de la Llei penitenciària per part del Govern Espanyol, una causa legal i justa (Euskal presoak, Euskal Herrira!. La dispersió tortura i assessina!).

L'endemà el Guggenheim ens va absorbir tot el matí, sense adonar-nos que passava el temps. L'edifici de Frank Ghery no pot deixar ningú indiferent. Parets corbades, angles aguts i obtusos, però en cap cas rectes, pell d'escates platejades, finestrals d'aigua sobre la Ría... sublim! De les seves exposicions permanents en destaco les escultures sobre el temps de Richard Serra . L'exposició d'art americà que hi havia ens va permetre contemplar un dels quadres més importants d'Andy Warhol, la cadira elèctrica.

Després d'haver-ho digerit, ja som a 2008, esperant el proper partit de la Selecció, jo apostaria per jugar fora del país... a veure si comencem a internacionalitzar els conflictes...

Bon any!

Bon Nadal!

Quan érem petites teníem un llibre de Nadal, amb una cinta inclosa, en la que recitaven aquesta poesia. Ho recordo com si fos ahir:

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avancen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa a la cuina
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena:
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà, posats a taula, oblidarem als pobres
- i tan pobres com som-
Jesús serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos
arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papesseit

Nou degà, i espero que nou rumb al Col·legi d'Advocats de Vic

Avui hi havia eleccions al Col·legi d’advocats de Vic. Només es renovaven alguns càrrecs de diputats de la Junta de Govern, entre ells el de Degà/Degana. Dic que hi havia eleccions perquè algunes candidatures s’han retirat just abans d’iniciar-se el procés electoral, de tal manera les candidatures disputades han quedat sense competència i s’han proclamat directament. És el cas de la Maria Terricabras i del Toni Molas, com a nou Degà del Col·legi. Una de les candidatures que s’ha retirat a última hora ha estat la de la Rosa Mª Varela que es presentava a la reelecció per Degana.
Estic segura que el canvi de degà del Col·legi d’Advocats suposarà un canvi de rumb també del propi col·legi. La Junta de Govern haurà de recuperar el seu preuat paper: la de ser l’òrgan democràtic de presa de decisions del Col·legi, només així les decisions seran assumides pels col·legiats que s’hi sentiran representats (en aquest sentit s'ha de mantenir la vocalia del Grup d'Advocats Joves).

El canvi de rumb també hauria de comportar un canvi del Col·legi com a agent social. En aquest àmbit espero que el Col·legi faci prevaler la seva funcionalitat social per sobre de la seva representació social. El Col·legi ha de gestionar i vetllar per la prestació dels serveis públics que li han estat encomanats (els torns d’ofici, l’assistència als detinguts, la mediació...). No s’ha de confondre això amb voler tenir representació a tots els esdeveniments socials.

El Col·legi també ha de ser el promotor dels canvis i reformes del partit judicial de Vic, reclamant la implementació del Jutjat Penal ja concedit sobre paper. Iniciant altra vegada la campanya de pressió institucional i mediàtica que reconegui les necessitats del Penal i de Fiscalia pròpia, sense haver de dependre de Manresa.

El Col·legi també ha de ser la garantia social que l’advocacia s’exerceix amb la màxima correspondència amb els codis ètics i deontològics. En aquest sentit ens convé una Junta valenta, que s’empari amb el codi deontològic i prengui decisions que garanteixin la seguretat jurídica dels ciutadà i en minvi la seva indefensió en un món tan complex com aquest.
El Col·legi també ha de ser un ens corporativista que es preocupi d’oferir als seus col·legiats els instruments i serveis necessaris per un exercici de qualitat. El Col·legi ha d’apostar fort per una biblioteca actualitzada, per a unes infraestructures competents (bases de dades, ordinadors...), serveis d’assessorament variats, formació... Tot això és necessari abans que un edifici emblemàtic. La societat del metge, el notari, la guàrdia civil i l’alcalde s’ha acabat, per la sort de tots.
Estic segura que aquesta nova Junta, encaplçalada pel Toni Molas de Degà, i el Sebastià Puigdecanet, de Vicedegà, i amb els diputats i diputades que ja han demostrat la seva vàlua, sabran entomar i satisfer tots aquests reptes. Endavant que tot està per fer i tot és possible!

S'acosta Nadal...

Per part de pare vinc d’una família de lletraferits. Sobretot l’avi Joan té el do de la paraula, converteix qualsevol sentiment en poesia. El meu pare, i també el tiet Josep, han heretat la mateixa virtut. Les sobretaules de Cal Rovira es converteixen en autèntics recitals de poesia, sentiments en estat pur i llàgrimes agraïdes.
Amb les postals de Nadal que rebem aquests dies tenim un petit avançament de la sobretaula de neules i torrons. Us deixo amb la poesia que ens han fet arribar els meus pares:

“Amb les presses de cada dia
i amb el brogit del treball
el nostre esperit va fent via
i es va escolant riu avall...

Si per la vida perdem el sentit,
quedant el ser relegat a l’oblit...
Si per l’ahir, sacrifiquem el demà
i no sabem novament estirar la mà...

Hem de canviar aquests valors
per aquella voluntat dels pastors,
perquè el Nadal pot ser la clau
de l’espai on es troba reclòs
la calma serena i el bell repòs
d’un gran sentiment de Pau.”

Joan Rovira i Plarromaní

L'Altra Rússia

Dijous passat, al tren de mitjanit (gairebé). Em va dir que es deia Serguei. Va esperar que jo hagués acabat de llegir l’article de la revista. Va reconèixer la fotografia que acompanyava el reportatge: Sant Petesburg, una cadena humana de policies antidisturbis i pocs manifestants. Em va dir que ell hi havia estat a la manifestació de l’estiu del 2006 a Sant Petesgburg, durant la cimera del G8. I també a la Marxa dels Disconformes del mes de desembre de Moscou. Formava part del moviment de l’Altra Rússia, tot i que em va dir que no militava a cap partit en concret. Em va parlar de repressió policial, de censura, d’arbitrarietats de tota mena, fins i tot judicials. Em va parlar de les dificultats de l’oposició. Em va dir que després d’un ensurt amb la policia havia decidit marxar. El vaig notar desanimat, decepcionat, trist... Em va dir que tenia els seus pares en un poblet proper a Moscou (va dir el nom, però sóc incapaç de transcriure’l) i la seva germana a Itàlia. Ell provava sort a Catalunya. Va baixar a Sant Martí de Centelles. I jo vaig pensar fins a Vic: es pot fer callar la veu d’un poble?

A la companya de til·la al Born

Necessitava agafar aire i comptar fins a deu. Quan me’n vaig adonar ja feia estona que vagarejava pels carrers del Born. Dolor al pit, nus a la gola, maleïdes hormones. Em ressonaven pel cap les paraules de la mare en d’altres ocasions: respira fons, Marta, respira fons. Actuaven com un bàlsam que poc a poc em feien retornar a la realitat. Quan vaig prendre consciència, ja no sabia on era. Buscava alguna senyal per identificar, sense trobar-la. No m’importava, només caminava. Vaig alentir el meu pas per fixar-me amb l’entorn. La meva respiració es va fer més pausada. Els carrers sinuosos, estrets, humits, freds... semblava que ocultaven secrets a cada cantonada. Com els meus pensaments, apareixien calls en els racons més inesperats. Trencant la rima, trencant la lògica, embolicant-se ferotgement. Una olor familiar em va fer retornar l’olfacte, i la vaig seguir. I vaig recuperar el nord. Necessitava escalfor i la vaig trobar, necessitava comprensió i me la vas donar, necessitava pensar que tot va més enllà, que no només és això. Necessitava el perquè, l’havia de retrobar.

6-D, quants més seran festius?

El dia de la constitució vaig decidir treballar, a casa, estudiant i llegint textos de gestió pública. Vaig dedicar aquest dia al meu primer professor de dret constitucional de la facultat. Amb ell vaig protagonitzar la primera enganxada acadèmica. Ens explicava la carta magna com si fossin les sagrades escriptures. Ens va dir que la constitució era intocable, de consens, plural. Que des d’un punt de vista de tècnica legislativa era una constitució de principis, suficientment interpretable perquè s’adaptés a la realitat social de cada moment, sense necessitat de reforma... La constitució estava a punt de celebrar el seu vintè aniversari, i ell se’n vanagloriava.
Amb una certa inconsciència vaig aixecar la mà per demanar la paraula. Es va quedar perplex, segurament esperava que ningú interrompés la seva retòrica. Recordo fer-li una reflexió sobre els vicis que arrossegava la constitució com a norma sorgida d’un consens maquillat en transició democràtica. Recordo dir-li que, només per això, la considerava una norma transitòria que, en tot cas, calia reformar donat que era el primer pas, però en cap cas el definitiu, cap a la construcció d’un Estat social, de dret i democràtic de debò.
La seva resposta sí que la recordo: que m’havia equivocat de facultat, aquella no era la de ciències polítiques (potser tenia raó). I seguidament em va demanar d’on venia amb aquell català tan provincià. De Vic, vaig dir. I ell va contestar: ara ho entenc tot! A la perifèria - va continuar- no sou cosmopolites! (sic!).
Després d’això vaig fer dues cartes al diari, que no em van publicar mai, no contra el profe curt de mires, sinó exposant les meves teories sobre la Constitució. Ara les estic rellegint i em sorprenc. Penso que més de deu anys d’aquesta història i la Constitució es continua justificant i explicant com aleshores. La lectura pessimista és que no avancem, pocs partits polítics s’atreveixen a denunciar aquesta situació. Fins i tot hi ha partits que es poden manifestar pels dèficits que ens comporta aquesta situació, i al cap de cinc dies acudir a Madrid, als actes oficials de celebració del dia de la Constitució. Deu ser que són de Barcelona, de la casa gran, cosmopolites, en definitiva!

18F, 1D,... quantes més en caldran?

La manifestació d'ahir va ser un èxit de convocatòria. Una vegada més, centenars de milers de persones exigint l'exercici del dret a decidir sobre les infraestructures, sobre el nostre destí com a poble.

Tenim un país obsolet. Això és el que penso cada dia quan entro al metro a les 8 i poc del matí. Bé, entrar no, quan m'hi entaforo. O quan ens quedem encallats a la c17, a l'alçada dels polígons de Granollers. O a l'entrada de Barcelona.

El manifest que es va llegir ahir exigia la publicació de les balançes fiscals. Quant s'ha deixat d'invertir per arribar a aquesta situació insostenible?

Les consignes més corejades a la mani:

Magdalena dimissió!

El PSC no hi és!

In-inde-indepen-dèn-cia!

Som una nació!

Boti, boti, boti, espanyol qui no boti!

Fora, fora, fora la bandera espanyola! (quan passàvem per davant d'un edifici oficial).

Pels urbanos, serem una dotzena!

Botiflers! (sobretot davant de l'edifici de CCOO per no haver secundat la mani).

Tempus fugit...

El meu bloc s’ha quedat a Estocolm! Però nosaltres no, eh? Varem arribar dilluns i el ritme frenètic va irrompre novament a la meva vida. Dimarts, el dia tornava a començar a les 6:30 del matí, direcció Barcelona. M’he trobat la taula plena a vessar de papers i quatre treballs de la uni per abans del 2008. Tot plegat m’ha absorbit tant, que sembla que faci un mes que ens passejàvem per la Venècia del Nord, i tot just fa quatre dies.

No us hem explicat que el diumenge varem veure una manifestació a Estocolm, qui ho havia de dir, un país amb una certa estabilitat política... Poso manifestació en cursiva perquè ho varem trobar una mica surrealista: un grup de 10 manifestants i dos furgons de la policia. Aquí no l'hi diríem manifestació. A les pancartes hi havia escrites frases en suec, que no varem entendre, però també hi havia una referència a la pàgina web: patriot.nu. He estat cercant aquesta referència a internet, i a banda de trobar la pàgina que està tota en suec, també he trobat alguns documents en anglès. El primer, un comentari demanant a google que no donés resultats de la cerca d’aquesta paraula, al·legant que la pàgina té alts continguts feixistes. I després, un assaig d’un resident anglès a Estocolm, analitzant els moviments feixistes suecs contra la població immigrada, entre els quals s’esmentava aquesta organització. Possible conclusió: Plataforma per Suècia.

Estocolm de dia

12 hores non stop per Estocolm. Al final el fred ha pogut més i ens ha vençut, pero la ciutat dóna per molt.
Hem aprofitat les hores de llum per visitar la part vella de la ciutat, encantadora, carrers estrets, adoquinats i cases de colors. Hem assistit a la visita guiada de l'ajuntament, hem estat a la famosa sala de les tessel.les d'or i a la que donen el premi Nobel. Hem assistit al canvi de guàrdia del palau reial, amb una banda que tocava de meravella i uns guardies joves i desenfadats, per cert hi havia unes quantes noies entregades.
Ens hem trobat la famosa fira de Nadal on també desfilava una banda de pare noels tocant nadales, de meravella! Com Santa Llucia, tot I que hi he trobat a faltar el caganer de l'any. Aqui els adornaments de Nadal no tenen connotacions religioses, I encara menys escatologiques, son d'un gust exquisit!
hem visitat el museu dels Nobel, on hem trobat una exposició itinerant de fotografies de Robert Capa. N'hi havia algunes amb imatges de Barcelona durant la guerra civil. Pero les que m'han frapat més han estat les del desembarcament de Normandia. Hem continuat amb el Museu Nacional d'historia, la part més interessant, la dels viquings.
No puc deixar de dir que tornaré carregada d'omega 3: només faig que menjar salmó (lax, en suec). Es pot menjar cuinat amb salsa, marinat amb anet, en pastís, a l'entrepà, a l'amanida. Al migdia ha estat excepcional, ens l'han portat com fumat, pero no en filet tal com el coneixem, sino tot el llom senser, bonissim! Per cert, hem dinat en un mercat municipal, ens el van recomanar. Les parades tenen els productes per vendre i a la vegada estan preparades per cuinar-los i servir-los.
Demà anem a Scansen, el museu més gran i antic a l'aire lliure. Esperem que torni a sortir el sol i no faci més fred que avui! Quan arribarem a Vic tindrem calor!
PD: avui també hem fet un viatge amb bus gratuit, per benevolença del conductor! Ja ens convé que la resta de coses són molt cares!

Estocolm, aterratge

Ja som a Estocolm. La primera impressió que he tingut quan hem arribat ha estat que acabaven de fer la ciutat. Sí, que acabaven de posar-hi els carrers, de treure la pols de les faroles, de prémer l'interruptor perque tot s'estrenés. Tot tenia un aspecte net, pulcre, cuidat.
No he perdut aquesta sensació quan més tard hem trepitjat el carrer, a més el vent gelid que bufava incrementava la sensacio de puresa, d'ordre.
Avui no hem fet gran cosa, després de situar-nos sobre el mapa hem donat el volt pels carrers més comercials de la ciutat. La nit ens ha sorpres a les quatre de la tarda, just després d'ingerir una hamburguesa mc globalitzada (teniem gana i poques ganes de buscar, ens l'hem pres a la salut del Casals).
Passejant per la zona més comercial hem ensopegat amb el disseny. Estocolm en essencia es disseny pur. A banda de ressaltar alguns edificis arquitectonicament, i a banda de multiples botigues dedicades a dissenyar, et trobes amb l'enginy en els racons més quotidians: en uns WC d'un centre comercial amb els panys dels vàters en funció de si estava ocupat (vermell) o lliure (verd), amb les cadenes del vàter automàtiques una vegada acabada la feina, amb les portes del metro que s'obren amb un detector de persones....
En el cas d'Estocolm, el disseny no és frívol perque està acompannyat del caliu de les espelmes, arreu hi ha una petita flama que lluita per imposar la seva escalfor groguenca
Aixo de les espelmes diu molt dels estocolmesos (ara no en sé el gentilici) que de moment ens han rebut amb els braços ben oberts, fins i tot un conductor de bus ens ha portat a l'hotel sense pagar el bitllet, i moments abans ens ha passat amb el metro, el sr. de la taquilla ens ha fet passar sense pagar... Per nosaltres que estem acostumats a pagar el peatge per les nostres propies carreteres, aixo es un fet insolit.
Us he de dir que tenim l'hotel davant de la casa mare Ikea, enorme! Us he de confessar que hi hem anat abans de sopar, hem aprofitat per anar a provar un sofà que teníem ullat al catàleg, no tenim temps d'anar a Montigalà. Em deixo un apunt important de la diada: ha nevat, poc, pero ha valgut la pena, m'encanta veure caure els flocs de neu, tan tranquils, tan suaus...
Demà més i millor! (No us fixeu amb els accents, no els puc fer tots).

Casa meva és casa vostra, si és que hi ha, cases d'algú...

M’he endormiscat amb les primeres notícies sobre el gran esdeveniment de la refundació del catalanisme. Sento repetidament una mateixa idea: que només tenim dret a decidir sobre allò que ens és propi. Em pregunto, què deu ser allò que ens és propi? M’embarbusso amb els meus propis (ueps!) pensaments...
Si tenim dret a decidir sobre allò que ens és propi, aleshores, allò que ens és propi, ens dóna dret a decidir. A sensu contrario, allò que NO ens és propi NO ens permet decidir. No ens quedem al mateix lloc de sempre? Suposem que volem allò que no ens és propi. Doncs no, no ho podem decidir. I per què? Perquè no ens és propi...

Val, ara ho he agafat. Però a mi no em serveix, resulta que vull decidir sobre allò que, ara per ara, no m’és propi.
De totes maneres, encara dubto. Les paraules i els fets no quadren: l’Estatut del 30 de setembre, era propi? Sí, oi? Teníem doncs, dret a decidir sobre l’Estatut. Per què varen acceptar una retallada imposada, doncs? Per què varen renunciar sobre el dret a decidir?

Em pensava que m’adormiria, però aquests pensaments em desvetllen. Per un moment em sulfuro, amb indignació. Quina necessitat hi ha de pervertir el dret a decidir?

M’imagino a la casa gran i llavors tinc la resposta. La casa no té carrer, ni número, cal no ubicar-la sobre el mapa, pel que pugui passar. Tot i que la varem portar a cal notari, convé no escripturar-la. La casa és gran perquè deixa les portes obertes, com sempre, a qualsevol inquilí, vingui per la dreta o l'esquerra. La casa no està lliure de càrregues, té una hipoteca vitalícia amb el banc d’Espanya, amb un interès usurer. De fet la casa no té un projecte arquitectònic, la casa no s'aguanta, continua sense fonaments contundents, clars, i en definitiva, propis. I això que refundar vol dir tornar-hi a posar fonaments...

Al final m’he aixecat, cansada de pensar, em connecto i jugo amb el cercador:
36.000 pàgines en català per a refundar
19.500 pàgines en català per a refundar catalanisme
1.820.000 pàgines en català per a independència
1.400.000 pàgines en català per a independència Catalunya

Ei, encara ho entenc menys. Tampoc ha arrasat com a campanya mediàtica?

Bona nit i tapa't, avui no tens el dia...

Kosovë: els nous diputats per la Independència

Em criden l'atenció les eleccions a Kosovë, no només per la desitjada independència, sinó per la nostàlgia que em retorna a les vacances d'estiu. Recordo que vam conduir mig dia sencer, des de Podgorica, per arribar a la primera ciutat kosovar, Pec. Un trajecte dur, refent camins sense senyalització, ponts existents només sobre el mapa (destruïts en la realitat), travessant un frondós parc natural i dinant a les cinc de la tarda, en un restaurant sense provisions.

Avançada la tarda vam arribar a la frontera. Ens varem trobar els primers senyals d'una regió sota l'administració de l'ONU, l'assegurança de la furgoneta no era vàlida per transitar per Kosovë, evidentment cap companyia assumeix el risc d'assegurar inestabilitat pura (quina paradoxa!). Després de pagar 50 euros per una cobertura puntual, que ens oferia un consorci d'assegurances constituït expressament, varem entrar a Kosovo.

La passejada per Pec va ser autèntica. Directes al basar atapeït de parades a vessar de roba, sabates i banderes americanes apel·lant la independència. Varem comprar samarretes de l'UÇK com també ho hauríem pogut fer del Barça. Varem descansar al cafè Barcelona, en realitat una casa d'apostes, plena d'insígnies del Barça. I varem acabar amb una intromissió forçada a la comissaria de la policia kosovar, amb unes quantes fotos -indiscretes?- decomissades.

Em puc transportar a Pec, imaginant com voten els seus habitants. Un milió i mig de votants kosovars van ser cridats ahir a les urnes per elegir els diputats del Parlament. Diputats que hauran de fer el pas ferm cap a un estat propi. Com ja sabeu Kosovë és actualment una província Sèrbia, amb la majoria de població albano-kosovar i una minoria de població sèrbia (10%).
L'escrutini dels vots ha proclamat guanyador el Partit Democràtic encapçalat per l'ex guerriller Thaci, partidari de declarar la independència. L'altre partit majoritari, La Lliga Democràtica de Kosovë, podria acabar acceptant un govern de coalició.

Del procés electoral cal destacar, el boicot que la minoria sèrbia ha fet a la campanya electoral, amb suport del Govern Serbi, promovent l'abstenció amb la finalitat de deslegitimar el Parlament sortint. Important si tenim en compte que 10 escons del Parlament són reservats per la representació sèrbia.

En el marc d'aquest context, la guerrilla de l'Exèrcit Nacional Albanès (ENA) ha comunicat que només actuarà si fracassa el procés cap a la independència. Mentrestant, l'ONU està a l'espera de l'informe sobre l'estatut polític definitiu de Kosovë, que ha de presentar la troica internacional formada per Rússia, EUA i la Unió Europea. En aquest context Sèrbia i Rússia manifesten les seves reticències a la independència, al·legant que això crearia un precedent no desitjat.

A veure si per Nadal Kosovë s'estrena com a Estat. Ja ho diu la dita, per Nadal qui no estrena, res no val!

(La foto, una camioneta de la unitat militar per la seguretat a Kosovë, la KFOR)

La candidata

Un vespre de teatre a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona, dedicat a impulsar la participació activa de la dona en tots els àmbits.

L’obra, “La candidata”, explica la vivència personal de la primera dona candidata a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, guió de Laura Feijoo. Una única actriu, Susanna Egea, que representa la Berta, la candidata, i que de forma camaleònica també interpreta tota la resta de personatges que envolten la seva campanya a les eleccions: la filla adolescent amb els seus consells, la seva mare amb els retrets, el cap de campanya amb la seva estratègia, la Carmen amb una visió pragmàtica de la vida... Des del públic es té la sensació d’acompanyar a la candidata en el seu procés d’interiorització de tot el que la influeix, compartint les seves vivències, les inseguretats, les reflexions, les pors, els sentiments, els pensaments.... Una bona manera d’acostar la figura de les dones polítiques al públic, que alhora ciutadà.

Urinoteràpia

Llegeixo que un grup de barcelonins s'han decidit per la “Urinoteràpia ciutadana”, consistent en embotellar els seus orins com si es tractés del vi blanc mes exquisit del Penedès. Alguns l'han batejat com el 'Piping', altres amb vocació de denominació d’origen, 'Pixarada Catalana Natural'. El destí de la beguda rància ha estat el club de futbol dels Glasgow Rangers i l'Ajuntament de Barcelona, després de la pixarada monumental (mai millor dit, al monument a Francesc Macià).
Que som un poble en emprenyamenta constant, és un fet constatable, i podríem dir, que fins i tot racional, ateses les circumstàncies. Que som un poble creatiu, tampoc en tenim cap dubte. Suposo que per això quan les dues facetes es combinen en la seva màxima expressió, generem aquestes reivindicacions de disseny.
Aquesta és una tendència que creix exponencialment quan un grup de catalans/es interactuen. M'explico: l'altre dia baixàvem a barna en un VAO (vehicle d'alta ocupació, un és el titular del cotxe, els altres els que gorregen l'espai restant, en benefici de la sostenibilitat medi ambiental) i quan passàvem pel peatge vàrem patir una exaltació col·lectiva d'emprenyamenta (arribar al peatge havia costat cues i retenció) de tal manera que varem improvisar una reivindicació particular, introduir a la boca del peatge totes les targes que portàvem: el carnet del super tres, la tarja del caprabo, el carnet universitari, la tarja de l’òptica, el carnet de la biblioteca municipal, el carnet de la piscina... Cap ens va donar pas lliure, però la reivindicació ens va servir de teràpia col·lectiva. Ho havia d’explicar!

Si també estàs emprenyat/da: http://www.catalaemprenyat.cat/

La princesa va en bici

Cada matí passo pel C/Princesa. Gairebé el faig de cap a cap, del C/ Comerç fins a Via Laietana. Un carrer amb una riquesa especial. Gairebé conec la rutina de molta de la gent que hi viu o treballa. Veig l’estanquera que obre puntual. El de les espècies que fa estona que treballa. El senyor que passeja el gos amb cara de son. El farmacèutic de la bata blanca. La mare que porta els nens a l’escola amb bicicleta... El pastisser que acaba de fer els croissants de xocolata més bons de la ciutat, i quina olor que se sent! I un parell d’ hindús que netegen els vidres d’una botiga atapeïda de productes autòctons...
Però avui m’ha sorprès la cara dels veïns. M’ha semblat veure l’estanquera somrient... i el Sr. del gos que es mofava d’alguna cosa. No he tardat a donar-me’n compte: algú ha convertit el carrer en dos carrils bici, un per cada sentit. Algú s’ha entretingut, suposo que durant la nit, a pintar sobre la calçada els senyals del carril bici (línia discontinua, fletxes i bicis). Per un moment m'ho he imaginat, negra nit, esprai, plantilla i xerinol·la. D'això en dic jo una reivindicació currada. A veure quants dies dura...
Tot i així, quan arribava a Via Laietana, m’he donat compte que els autors del fet no havien arribat a final del carrer. De fet, el suposat carril bici s’acabava sobtadament amb una corba perillosa, sobretot tenint en compte que el carrer Princesa és del tot recte! Qui sap...

Ja fa un mes que no ens véns a rebre quan arribem a casa. Es fa estrany. No te’n vas cansar mai. Fins i tot t’hi esforçaves els últims dies, quan anaves més feixuc.

Sense parlar ens varem arribar a entendre, amb una ganyota, una mirada o un petit gest. Capaç de fer-nos saber què volies, capaç de comprendre com estàvem.

Sempre tan bonifaci, amb aquelles ganes de complaure. Sempre buscant la nostra companyia, no sabies estar sol.

Amb el teu caràcter afable, i amb el pas del temps, varem teixir una complicitat que ara m’omple d'enyorança.

Per sempre, Floc!

Un bloc?

Doncs sembla que sí, un espai de reflexió, un mijtà de comunicació, una excusa per parlar en veu alta, un lloc per compartir, ... a veure què passa.

Un lema ambiciós: nulle die sine linea!

Benvinguts!