Bon Nadal!

Quan érem petites teníem un llibre de Nadal, amb una cinta inclosa, en la que recitaven aquesta poesia. Ho recordo com si fos ahir:

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avancen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa a la cuina
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena:
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà, posats a taula, oblidarem als pobres
- i tan pobres com som-
Jesús serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos
arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papesseit

Nou degà, i espero que nou rumb al Col·legi d'Advocats de Vic

Avui hi havia eleccions al Col·legi d’advocats de Vic. Només es renovaven alguns càrrecs de diputats de la Junta de Govern, entre ells el de Degà/Degana. Dic que hi havia eleccions perquè algunes candidatures s’han retirat just abans d’iniciar-se el procés electoral, de tal manera les candidatures disputades han quedat sense competència i s’han proclamat directament. És el cas de la Maria Terricabras i del Toni Molas, com a nou Degà del Col·legi. Una de les candidatures que s’ha retirat a última hora ha estat la de la Rosa Mª Varela que es presentava a la reelecció per Degana.
Estic segura que el canvi de degà del Col·legi d’Advocats suposarà un canvi de rumb també del propi col·legi. La Junta de Govern haurà de recuperar el seu preuat paper: la de ser l’òrgan democràtic de presa de decisions del Col·legi, només així les decisions seran assumides pels col·legiats que s’hi sentiran representats (en aquest sentit s'ha de mantenir la vocalia del Grup d'Advocats Joves).

El canvi de rumb també hauria de comportar un canvi del Col·legi com a agent social. En aquest àmbit espero que el Col·legi faci prevaler la seva funcionalitat social per sobre de la seva representació social. El Col·legi ha de gestionar i vetllar per la prestació dels serveis públics que li han estat encomanats (els torns d’ofici, l’assistència als detinguts, la mediació...). No s’ha de confondre això amb voler tenir representació a tots els esdeveniments socials.

El Col·legi també ha de ser el promotor dels canvis i reformes del partit judicial de Vic, reclamant la implementació del Jutjat Penal ja concedit sobre paper. Iniciant altra vegada la campanya de pressió institucional i mediàtica que reconegui les necessitats del Penal i de Fiscalia pròpia, sense haver de dependre de Manresa.

El Col·legi també ha de ser la garantia social que l’advocacia s’exerceix amb la màxima correspondència amb els codis ètics i deontològics. En aquest sentit ens convé una Junta valenta, que s’empari amb el codi deontològic i prengui decisions que garanteixin la seguretat jurídica dels ciutadà i en minvi la seva indefensió en un món tan complex com aquest.
El Col·legi també ha de ser un ens corporativista que es preocupi d’oferir als seus col·legiats els instruments i serveis necessaris per un exercici de qualitat. El Col·legi ha d’apostar fort per una biblioteca actualitzada, per a unes infraestructures competents (bases de dades, ordinadors...), serveis d’assessorament variats, formació... Tot això és necessari abans que un edifici emblemàtic. La societat del metge, el notari, la guàrdia civil i l’alcalde s’ha acabat, per la sort de tots.
Estic segura que aquesta nova Junta, encaplçalada pel Toni Molas de Degà, i el Sebastià Puigdecanet, de Vicedegà, i amb els diputats i diputades que ja han demostrat la seva vàlua, sabran entomar i satisfer tots aquests reptes. Endavant que tot està per fer i tot és possible!

S'acosta Nadal...

Per part de pare vinc d’una família de lletraferits. Sobretot l’avi Joan té el do de la paraula, converteix qualsevol sentiment en poesia. El meu pare, i també el tiet Josep, han heretat la mateixa virtut. Les sobretaules de Cal Rovira es converteixen en autèntics recitals de poesia, sentiments en estat pur i llàgrimes agraïdes.
Amb les postals de Nadal que rebem aquests dies tenim un petit avançament de la sobretaula de neules i torrons. Us deixo amb la poesia que ens han fet arribar els meus pares:

“Amb les presses de cada dia
i amb el brogit del treball
el nostre esperit va fent via
i es va escolant riu avall...

Si per la vida perdem el sentit,
quedant el ser relegat a l’oblit...
Si per l’ahir, sacrifiquem el demà
i no sabem novament estirar la mà...

Hem de canviar aquests valors
per aquella voluntat dels pastors,
perquè el Nadal pot ser la clau
de l’espai on es troba reclòs
la calma serena i el bell repòs
d’un gran sentiment de Pau.”

Joan Rovira i Plarromaní

L'Altra Rússia

Dijous passat, al tren de mitjanit (gairebé). Em va dir que es deia Serguei. Va esperar que jo hagués acabat de llegir l’article de la revista. Va reconèixer la fotografia que acompanyava el reportatge: Sant Petesburg, una cadena humana de policies antidisturbis i pocs manifestants. Em va dir que ell hi havia estat a la manifestació de l’estiu del 2006 a Sant Petesgburg, durant la cimera del G8. I també a la Marxa dels Disconformes del mes de desembre de Moscou. Formava part del moviment de l’Altra Rússia, tot i que em va dir que no militava a cap partit en concret. Em va parlar de repressió policial, de censura, d’arbitrarietats de tota mena, fins i tot judicials. Em va parlar de les dificultats de l’oposició. Em va dir que després d’un ensurt amb la policia havia decidit marxar. El vaig notar desanimat, decepcionat, trist... Em va dir que tenia els seus pares en un poblet proper a Moscou (va dir el nom, però sóc incapaç de transcriure’l) i la seva germana a Itàlia. Ell provava sort a Catalunya. Va baixar a Sant Martí de Centelles. I jo vaig pensar fins a Vic: es pot fer callar la veu d’un poble?

A la companya de til·la al Born

Necessitava agafar aire i comptar fins a deu. Quan me’n vaig adonar ja feia estona que vagarejava pels carrers del Born. Dolor al pit, nus a la gola, maleïdes hormones. Em ressonaven pel cap les paraules de la mare en d’altres ocasions: respira fons, Marta, respira fons. Actuaven com un bàlsam que poc a poc em feien retornar a la realitat. Quan vaig prendre consciència, ja no sabia on era. Buscava alguna senyal per identificar, sense trobar-la. No m’importava, només caminava. Vaig alentir el meu pas per fixar-me amb l’entorn. La meva respiració es va fer més pausada. Els carrers sinuosos, estrets, humits, freds... semblava que ocultaven secrets a cada cantonada. Com els meus pensaments, apareixien calls en els racons més inesperats. Trencant la rima, trencant la lògica, embolicant-se ferotgement. Una olor familiar em va fer retornar l’olfacte, i la vaig seguir. I vaig recuperar el nord. Necessitava escalfor i la vaig trobar, necessitava comprensió i me la vas donar, necessitava pensar que tot va més enllà, que no només és això. Necessitava el perquè, l’havia de retrobar.

6-D, quants més seran festius?

El dia de la constitució vaig decidir treballar, a casa, estudiant i llegint textos de gestió pública. Vaig dedicar aquest dia al meu primer professor de dret constitucional de la facultat. Amb ell vaig protagonitzar la primera enganxada acadèmica. Ens explicava la carta magna com si fossin les sagrades escriptures. Ens va dir que la constitució era intocable, de consens, plural. Que des d’un punt de vista de tècnica legislativa era una constitució de principis, suficientment interpretable perquè s’adaptés a la realitat social de cada moment, sense necessitat de reforma... La constitució estava a punt de celebrar el seu vintè aniversari, i ell se’n vanagloriava.
Amb una certa inconsciència vaig aixecar la mà per demanar la paraula. Es va quedar perplex, segurament esperava que ningú interrompés la seva retòrica. Recordo fer-li una reflexió sobre els vicis que arrossegava la constitució com a norma sorgida d’un consens maquillat en transició democràtica. Recordo dir-li que, només per això, la considerava una norma transitòria que, en tot cas, calia reformar donat que era el primer pas, però en cap cas el definitiu, cap a la construcció d’un Estat social, de dret i democràtic de debò.
La seva resposta sí que la recordo: que m’havia equivocat de facultat, aquella no era la de ciències polítiques (potser tenia raó). I seguidament em va demanar d’on venia amb aquell català tan provincià. De Vic, vaig dir. I ell va contestar: ara ho entenc tot! A la perifèria - va continuar- no sou cosmopolites! (sic!).
Després d’això vaig fer dues cartes al diari, que no em van publicar mai, no contra el profe curt de mires, sinó exposant les meves teories sobre la Constitució. Ara les estic rellegint i em sorprenc. Penso que més de deu anys d’aquesta història i la Constitució es continua justificant i explicant com aleshores. La lectura pessimista és que no avancem, pocs partits polítics s’atreveixen a denunciar aquesta situació. Fins i tot hi ha partits que es poden manifestar pels dèficits que ens comporta aquesta situació, i al cap de cinc dies acudir a Madrid, als actes oficials de celebració del dia de la Constitució. Deu ser que són de Barcelona, de la casa gran, cosmopolites, en definitiva!

18F, 1D,... quantes més en caldran?

La manifestació d'ahir va ser un èxit de convocatòria. Una vegada més, centenars de milers de persones exigint l'exercici del dret a decidir sobre les infraestructures, sobre el nostre destí com a poble.

Tenim un país obsolet. Això és el que penso cada dia quan entro al metro a les 8 i poc del matí. Bé, entrar no, quan m'hi entaforo. O quan ens quedem encallats a la c17, a l'alçada dels polígons de Granollers. O a l'entrada de Barcelona.

El manifest que es va llegir ahir exigia la publicació de les balançes fiscals. Quant s'ha deixat d'invertir per arribar a aquesta situació insostenible?

Les consignes més corejades a la mani:

Magdalena dimissió!

El PSC no hi és!

In-inde-indepen-dèn-cia!

Som una nació!

Boti, boti, boti, espanyol qui no boti!

Fora, fora, fora la bandera espanyola! (quan passàvem per davant d'un edifici oficial).

Pels urbanos, serem una dotzena!

Botiflers! (sobretot davant de l'edifici de CCOO per no haver secundat la mani).

Tempus fugit...

El meu bloc s’ha quedat a Estocolm! Però nosaltres no, eh? Varem arribar dilluns i el ritme frenètic va irrompre novament a la meva vida. Dimarts, el dia tornava a començar a les 6:30 del matí, direcció Barcelona. M’he trobat la taula plena a vessar de papers i quatre treballs de la uni per abans del 2008. Tot plegat m’ha absorbit tant, que sembla que faci un mes que ens passejàvem per la Venècia del Nord, i tot just fa quatre dies.

No us hem explicat que el diumenge varem veure una manifestació a Estocolm, qui ho havia de dir, un país amb una certa estabilitat política... Poso manifestació en cursiva perquè ho varem trobar una mica surrealista: un grup de 10 manifestants i dos furgons de la policia. Aquí no l'hi diríem manifestació. A les pancartes hi havia escrites frases en suec, que no varem entendre, però també hi havia una referència a la pàgina web: patriot.nu. He estat cercant aquesta referència a internet, i a banda de trobar la pàgina que està tota en suec, també he trobat alguns documents en anglès. El primer, un comentari demanant a google que no donés resultats de la cerca d’aquesta paraula, al·legant que la pàgina té alts continguts feixistes. I després, un assaig d’un resident anglès a Estocolm, analitzant els moviments feixistes suecs contra la població immigrada, entre els quals s’esmentava aquesta organització. Possible conclusió: Plataforma per Suècia.

Estocolm de dia

12 hores non stop per Estocolm. Al final el fred ha pogut més i ens ha vençut, pero la ciutat dóna per molt.
Hem aprofitat les hores de llum per visitar la part vella de la ciutat, encantadora, carrers estrets, adoquinats i cases de colors. Hem assistit a la visita guiada de l'ajuntament, hem estat a la famosa sala de les tessel.les d'or i a la que donen el premi Nobel. Hem assistit al canvi de guàrdia del palau reial, amb una banda que tocava de meravella i uns guardies joves i desenfadats, per cert hi havia unes quantes noies entregades.
Ens hem trobat la famosa fira de Nadal on també desfilava una banda de pare noels tocant nadales, de meravella! Com Santa Llucia, tot I que hi he trobat a faltar el caganer de l'any. Aqui els adornaments de Nadal no tenen connotacions religioses, I encara menys escatologiques, son d'un gust exquisit!
hem visitat el museu dels Nobel, on hem trobat una exposició itinerant de fotografies de Robert Capa. N'hi havia algunes amb imatges de Barcelona durant la guerra civil. Pero les que m'han frapat més han estat les del desembarcament de Normandia. Hem continuat amb el Museu Nacional d'historia, la part més interessant, la dels viquings.
No puc deixar de dir que tornaré carregada d'omega 3: només faig que menjar salmó (lax, en suec). Es pot menjar cuinat amb salsa, marinat amb anet, en pastís, a l'entrepà, a l'amanida. Al migdia ha estat excepcional, ens l'han portat com fumat, pero no en filet tal com el coneixem, sino tot el llom senser, bonissim! Per cert, hem dinat en un mercat municipal, ens el van recomanar. Les parades tenen els productes per vendre i a la vegada estan preparades per cuinar-los i servir-los.
Demà anem a Scansen, el museu més gran i antic a l'aire lliure. Esperem que torni a sortir el sol i no faci més fred que avui! Quan arribarem a Vic tindrem calor!
PD: avui també hem fet un viatge amb bus gratuit, per benevolença del conductor! Ja ens convé que la resta de coses són molt cares!

Estocolm, aterratge

Ja som a Estocolm. La primera impressió que he tingut quan hem arribat ha estat que acabaven de fer la ciutat. Sí, que acabaven de posar-hi els carrers, de treure la pols de les faroles, de prémer l'interruptor perque tot s'estrenés. Tot tenia un aspecte net, pulcre, cuidat.
No he perdut aquesta sensació quan més tard hem trepitjat el carrer, a més el vent gelid que bufava incrementava la sensacio de puresa, d'ordre.
Avui no hem fet gran cosa, després de situar-nos sobre el mapa hem donat el volt pels carrers més comercials de la ciutat. La nit ens ha sorpres a les quatre de la tarda, just després d'ingerir una hamburguesa mc globalitzada (teniem gana i poques ganes de buscar, ens l'hem pres a la salut del Casals).
Passejant per la zona més comercial hem ensopegat amb el disseny. Estocolm en essencia es disseny pur. A banda de ressaltar alguns edificis arquitectonicament, i a banda de multiples botigues dedicades a dissenyar, et trobes amb l'enginy en els racons més quotidians: en uns WC d'un centre comercial amb els panys dels vàters en funció de si estava ocupat (vermell) o lliure (verd), amb les cadenes del vàter automàtiques una vegada acabada la feina, amb les portes del metro que s'obren amb un detector de persones....
En el cas d'Estocolm, el disseny no és frívol perque està acompannyat del caliu de les espelmes, arreu hi ha una petita flama que lluita per imposar la seva escalfor groguenca
Aixo de les espelmes diu molt dels estocolmesos (ara no en sé el gentilici) que de moment ens han rebut amb els braços ben oberts, fins i tot un conductor de bus ens ha portat a l'hotel sense pagar el bitllet, i moments abans ens ha passat amb el metro, el sr. de la taquilla ens ha fet passar sense pagar... Per nosaltres que estem acostumats a pagar el peatge per les nostres propies carreteres, aixo es un fet insolit.
Us he de dir que tenim l'hotel davant de la casa mare Ikea, enorme! Us he de confessar que hi hem anat abans de sopar, hem aprofitat per anar a provar un sofà que teníem ullat al catàleg, no tenim temps d'anar a Montigalà. Em deixo un apunt important de la diada: ha nevat, poc, pero ha valgut la pena, m'encanta veure caure els flocs de neu, tan tranquils, tan suaus...
Demà més i millor! (No us fixeu amb els accents, no els puc fer tots).

Casa meva és casa vostra, si és que hi ha, cases d'algú...

M’he endormiscat amb les primeres notícies sobre el gran esdeveniment de la refundació del catalanisme. Sento repetidament una mateixa idea: que només tenim dret a decidir sobre allò que ens és propi. Em pregunto, què deu ser allò que ens és propi? M’embarbusso amb els meus propis (ueps!) pensaments...
Si tenim dret a decidir sobre allò que ens és propi, aleshores, allò que ens és propi, ens dóna dret a decidir. A sensu contrario, allò que NO ens és propi NO ens permet decidir. No ens quedem al mateix lloc de sempre? Suposem que volem allò que no ens és propi. Doncs no, no ho podem decidir. I per què? Perquè no ens és propi...

Val, ara ho he agafat. Però a mi no em serveix, resulta que vull decidir sobre allò que, ara per ara, no m’és propi.
De totes maneres, encara dubto. Les paraules i els fets no quadren: l’Estatut del 30 de setembre, era propi? Sí, oi? Teníem doncs, dret a decidir sobre l’Estatut. Per què varen acceptar una retallada imposada, doncs? Per què varen renunciar sobre el dret a decidir?

Em pensava que m’adormiria, però aquests pensaments em desvetllen. Per un moment em sulfuro, amb indignació. Quina necessitat hi ha de pervertir el dret a decidir?

M’imagino a la casa gran i llavors tinc la resposta. La casa no té carrer, ni número, cal no ubicar-la sobre el mapa, pel que pugui passar. Tot i que la varem portar a cal notari, convé no escripturar-la. La casa és gran perquè deixa les portes obertes, com sempre, a qualsevol inquilí, vingui per la dreta o l'esquerra. La casa no està lliure de càrregues, té una hipoteca vitalícia amb el banc d’Espanya, amb un interès usurer. De fet la casa no té un projecte arquitectònic, la casa no s'aguanta, continua sense fonaments contundents, clars, i en definitiva, propis. I això que refundar vol dir tornar-hi a posar fonaments...

Al final m’he aixecat, cansada de pensar, em connecto i jugo amb el cercador:
36.000 pàgines en català per a refundar
19.500 pàgines en català per a refundar catalanisme
1.820.000 pàgines en català per a independència
1.400.000 pàgines en català per a independència Catalunya

Ei, encara ho entenc menys. Tampoc ha arrasat com a campanya mediàtica?

Bona nit i tapa't, avui no tens el dia...

Kosovë: els nous diputats per la Independència

Em criden l'atenció les eleccions a Kosovë, no només per la desitjada independència, sinó per la nostàlgia que em retorna a les vacances d'estiu. Recordo que vam conduir mig dia sencer, des de Podgorica, per arribar a la primera ciutat kosovar, Pec. Un trajecte dur, refent camins sense senyalització, ponts existents només sobre el mapa (destruïts en la realitat), travessant un frondós parc natural i dinant a les cinc de la tarda, en un restaurant sense provisions.

Avançada la tarda vam arribar a la frontera. Ens varem trobar els primers senyals d'una regió sota l'administració de l'ONU, l'assegurança de la furgoneta no era vàlida per transitar per Kosovë, evidentment cap companyia assumeix el risc d'assegurar inestabilitat pura (quina paradoxa!). Després de pagar 50 euros per una cobertura puntual, que ens oferia un consorci d'assegurances constituït expressament, varem entrar a Kosovo.

La passejada per Pec va ser autèntica. Directes al basar atapeït de parades a vessar de roba, sabates i banderes americanes apel·lant la independència. Varem comprar samarretes de l'UÇK com també ho hauríem pogut fer del Barça. Varem descansar al cafè Barcelona, en realitat una casa d'apostes, plena d'insígnies del Barça. I varem acabar amb una intromissió forçada a la comissaria de la policia kosovar, amb unes quantes fotos -indiscretes?- decomissades.

Em puc transportar a Pec, imaginant com voten els seus habitants. Un milió i mig de votants kosovars van ser cridats ahir a les urnes per elegir els diputats del Parlament. Diputats que hauran de fer el pas ferm cap a un estat propi. Com ja sabeu Kosovë és actualment una província Sèrbia, amb la majoria de població albano-kosovar i una minoria de població sèrbia (10%).
L'escrutini dels vots ha proclamat guanyador el Partit Democràtic encapçalat per l'ex guerriller Thaci, partidari de declarar la independència. L'altre partit majoritari, La Lliga Democràtica de Kosovë, podria acabar acceptant un govern de coalició.

Del procés electoral cal destacar, el boicot que la minoria sèrbia ha fet a la campanya electoral, amb suport del Govern Serbi, promovent l'abstenció amb la finalitat de deslegitimar el Parlament sortint. Important si tenim en compte que 10 escons del Parlament són reservats per la representació sèrbia.

En el marc d'aquest context, la guerrilla de l'Exèrcit Nacional Albanès (ENA) ha comunicat que només actuarà si fracassa el procés cap a la independència. Mentrestant, l'ONU està a l'espera de l'informe sobre l'estatut polític definitiu de Kosovë, que ha de presentar la troica internacional formada per Rússia, EUA i la Unió Europea. En aquest context Sèrbia i Rússia manifesten les seves reticències a la independència, al·legant que això crearia un precedent no desitjat.

A veure si per Nadal Kosovë s'estrena com a Estat. Ja ho diu la dita, per Nadal qui no estrena, res no val!

(La foto, una camioneta de la unitat militar per la seguretat a Kosovë, la KFOR)

La candidata

Un vespre de teatre a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona, dedicat a impulsar la participació activa de la dona en tots els àmbits.

L’obra, “La candidata”, explica la vivència personal de la primera dona candidata a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, guió de Laura Feijoo. Una única actriu, Susanna Egea, que representa la Berta, la candidata, i que de forma camaleònica també interpreta tota la resta de personatges que envolten la seva campanya a les eleccions: la filla adolescent amb els seus consells, la seva mare amb els retrets, el cap de campanya amb la seva estratègia, la Carmen amb una visió pragmàtica de la vida... Des del públic es té la sensació d’acompanyar a la candidata en el seu procés d’interiorització de tot el que la influeix, compartint les seves vivències, les inseguretats, les reflexions, les pors, els sentiments, els pensaments.... Una bona manera d’acostar la figura de les dones polítiques al públic, que alhora ciutadà.

Urinoteràpia

Llegeixo que un grup de barcelonins s'han decidit per la “Urinoteràpia ciutadana”, consistent en embotellar els seus orins com si es tractés del vi blanc mes exquisit del Penedès. Alguns l'han batejat com el 'Piping', altres amb vocació de denominació d’origen, 'Pixarada Catalana Natural'. El destí de la beguda rància ha estat el club de futbol dels Glasgow Rangers i l'Ajuntament de Barcelona, després de la pixarada monumental (mai millor dit, al monument a Francesc Macià).
Que som un poble en emprenyamenta constant, és un fet constatable, i podríem dir, que fins i tot racional, ateses les circumstàncies. Que som un poble creatiu, tampoc en tenim cap dubte. Suposo que per això quan les dues facetes es combinen en la seva màxima expressió, generem aquestes reivindicacions de disseny.
Aquesta és una tendència que creix exponencialment quan un grup de catalans/es interactuen. M'explico: l'altre dia baixàvem a barna en un VAO (vehicle d'alta ocupació, un és el titular del cotxe, els altres els que gorregen l'espai restant, en benefici de la sostenibilitat medi ambiental) i quan passàvem pel peatge vàrem patir una exaltació col·lectiva d'emprenyamenta (arribar al peatge havia costat cues i retenció) de tal manera que varem improvisar una reivindicació particular, introduir a la boca del peatge totes les targes que portàvem: el carnet del super tres, la tarja del caprabo, el carnet universitari, la tarja de l’òptica, el carnet de la biblioteca municipal, el carnet de la piscina... Cap ens va donar pas lliure, però la reivindicació ens va servir de teràpia col·lectiva. Ho havia d’explicar!

Si també estàs emprenyat/da: http://www.catalaemprenyat.cat/

La princesa va en bici

Cada matí passo pel C/Princesa. Gairebé el faig de cap a cap, del C/ Comerç fins a Via Laietana. Un carrer amb una riquesa especial. Gairebé conec la rutina de molta de la gent que hi viu o treballa. Veig l’estanquera que obre puntual. El de les espècies que fa estona que treballa. El senyor que passeja el gos amb cara de son. El farmacèutic de la bata blanca. La mare que porta els nens a l’escola amb bicicleta... El pastisser que acaba de fer els croissants de xocolata més bons de la ciutat, i quina olor que se sent! I un parell d’ hindús que netegen els vidres d’una botiga atapeïda de productes autòctons...
Però avui m’ha sorprès la cara dels veïns. M’ha semblat veure l’estanquera somrient... i el Sr. del gos que es mofava d’alguna cosa. No he tardat a donar-me’n compte: algú ha convertit el carrer en dos carrils bici, un per cada sentit. Algú s’ha entretingut, suposo que durant la nit, a pintar sobre la calçada els senyals del carril bici (línia discontinua, fletxes i bicis). Per un moment m'ho he imaginat, negra nit, esprai, plantilla i xerinol·la. D'això en dic jo una reivindicació currada. A veure quants dies dura...
Tot i així, quan arribava a Via Laietana, m’he donat compte que els autors del fet no havien arribat a final del carrer. De fet, el suposat carril bici s’acabava sobtadament amb una corba perillosa, sobretot tenint en compte que el carrer Princesa és del tot recte! Qui sap...

Ja fa un mes que no ens véns a rebre quan arribem a casa. Es fa estrany. No te’n vas cansar mai. Fins i tot t’hi esforçaves els últims dies, quan anaves més feixuc.

Sense parlar ens varem arribar a entendre, amb una ganyota, una mirada o un petit gest. Capaç de fer-nos saber què volies, capaç de comprendre com estàvem.

Sempre tan bonifaci, amb aquelles ganes de complaure. Sempre buscant la nostra companyia, no sabies estar sol.

Amb el teu caràcter afable, i amb el pas del temps, varem teixir una complicitat que ara m’omple d'enyorança.

Per sempre, Floc!

Un bloc?

Doncs sembla que sí, un espai de reflexió, un mijtà de comunicació, una excusa per parlar en veu alta, un lloc per compartir, ... a veure què passa.

Un lema ambiciós: nulle die sine linea!

Benvinguts!