dissabte, 15 de desembre del 2007

A la companya de til·la al Born

Necessitava agafar aire i comptar fins a deu. Quan me’n vaig adonar ja feia estona que vagarejava pels carrers del Born. Dolor al pit, nus a la gola, maleïdes hormones. Em ressonaven pel cap les paraules de la mare en d’altres ocasions: respira fons, Marta, respira fons. Actuaven com un bàlsam que poc a poc em feien retornar a la realitat. Quan vaig prendre consciència, ja no sabia on era. Buscava alguna senyal per identificar, sense trobar-la. No m’importava, només caminava. Vaig alentir el meu pas per fixar-me amb l’entorn. La meva respiració es va fer més pausada. Els carrers sinuosos, estrets, humits, freds... semblava que ocultaven secrets a cada cantonada. Com els meus pensaments, apareixien calls en els racons més inesperats. Trencant la rima, trencant la lògica, embolicant-se ferotgement. Una olor familiar em va fer retornar l’olfacte, i la vaig seguir. I vaig recuperar el nord. Necessitava escalfor i la vaig trobar, necessitava comprensió i me la vas donar, necessitava pensar que tot va més enllà, que no només és això. Necessitava el perquè, l’havia de retrobar.

6-D, quants més seran festius?


El dia de la constitució vaig decidir treballar, a casa, estudiant i llegint textos de gestió pública. Vaig dedicar aquest dia al meu primer professor de dret constitucional de la facultat. Amb ell vaig protagonitzar la primera enganxada acadèmica. Ens explicava la carta magna com si fossin les sagrades escriptures. Ens va dir que la constitució era intocable, de consens, plural. Que des d’un punt de vista de tècnica legislativa era una constitució de principis, suficientment interpretable perquè s’adaptés a la realitat social de cada moment, sense necessitat de reforma... La constitució estava a punt de celebrar el seu vintè aniversari, i ell se’n vanagloriava.
Amb una certa inconsciència vaig aixecar la mà per demanar la paraula. Es va quedar perplex, segurament esperava que ningú interrompés la seva retòrica. Recordo fer-li una reflexió sobre els vicis que arrossegava la constitució com a norma sorgida d’un consens maquillat en transició democràtica. Recordo dir-li que, només per això, la considerava una norma transitòria que, en tot cas, calia reformar donat que era el primer pas, però en cap cas el definitiu, cap a la construcció d’un Estat social, de dret i democràtic de debò.
La seva resposta sí que la recordo: que m’havia equivocat de facultat, aquella no era la de ciències polítiques (potser tenia raó). I seguidament em va demanar d’on venia amb aquell català tan provincià. De Vic, vaig dir. I ell va contestar: ara ho entenc tot! A la perifèria - va continuar- no sou cosmopolites! (sic!).
Després d’això vaig fer dues cartes al diari, que no em van publicar mai, no contra el profe curt de mires, sinó exposant les meves teories sobre la Constitució. Ara les estic rellegint i em sorprenc. Penso que més de deu anys d’aquesta història i la Constitució es continua justificant i explicant com aleshores. La lectura pessimista és que no avancem, pocs partits polítics s’atreveixen a denunciar aquesta situació. Fins i tot hi ha partits que es poden manifestar pels dèficits que ens comporta aquesta situació, i al cap de cinc dies acudir a Madrid, als actes oficials de celebració del dia de la Constitució. Deu ser que són de Barcelona, de la casa gran, cosmopolites, en definitiva!