dilluns, 3 de maig de 2010

Cançons a la vora del Pop!

Tenim una cultura musical en català més viva que mai!
Cançons a la vora del Pop: documental + concerts de Maria Coma, Anna Roig i l’ombre de ton chien, el petit de ca l’Eril i els Amics de les Arts.

El presentador de l’espectacle va dir que estem en un dels millors moments de la cançó catalana. Hi estic d’acord, d’una cançó amb perfil propi, amb trets que es repeteixen. No sé quin nom li hauríem de donar...

Anna Roig i l’ombre de ton chien. És capaç de portar a dalt de l’escenari pop en català amb reminiscències de jazz, la doucer et le glamour de la chanson française y el más puro grito del flamenco mestizo y popular. L’originalitat de les lletres i la posada en escena els converteixen en un grup únic.
Em quedo amb la fusió catalana francesa: Je t’aime




El petit de cal Eril diria que és la naturalitat en estat pur, l’evidència de la clarividència. Des de Guissona, les seves cançons reivindiquen el ruralisme, les coses perquè si i la simplicitat del món que és l’essència de la vida. Diu que escriu cançons quan s’avorreix. Us demano que no l’atabaleu gaire perquè s’avorreixi sovint. Mai no havia vist les sargantanes com les canten en el seu segon disc.
Us deixo amb Mandolines tralarí:



Què us he de dir amb Els Amics de les Arts? Fantàstics, ja sigui en disc o en directe. Val a dir que l’originalitat de les lletres continua en la posada en escena, amb els preàmbuls de cada una de les cançons.

Malauradament no vam poder escoltar la Maria Coma que patia d’afonia, quedarà pendent per una altra ocasió.
Si podeu, disfruteu de l’espectacle que està de gira.

dimarts, 10 de febrer de 2009

La Directiva del Foc: el mal ve d'Almansa


Davant de la Directiva del Foc cal que reaccionem col•lectivament, institucionalment i políticament, tal com s’està fent des dels àmbits corresponents, per aconseguir que, com a mínim, la seva transposició no atempti contra l’existència de la nostra cultura tradicional i popular, que forma part de la nostra identitat.

Però també és cert que no ens podem quedar només amb l’acció reactiva i amb el regust de boca que Europa ens afecta negativament. Cal anar més enllà i preguntar-nos per què la democràcia europea ens provoca aquests ensurts.

El procés d’elaboració d’una Directiva és un procés complex, però democràtic, que garanteix la participació dels estats membres, i fins i tot de representants de ciutadans/es que poden veure afectats els seus interessos amb la regulació que es pretén. La Directiva és una norma jurídica d’obligat compliment pels estats membres, que l’han de transposar, donant-li forma jurídica d’acord amb el dret nacional, intern, de cada estat.

En el cas de la Directiva del Foc, el procés d’elaboració va començar fa més d’un parell d’anys, quan la Comissió Europea va comunicar l’interès de renovar la regulació en matèria de productes pirotècnics. El contingut fonamental de la Directiva es va debatre, i consensuar, durant les sessions de la Conferència sectorial corresponent, en la que hi havia representació de l’Estat Espanyol, del Ministeri competent. L’Estat Espanyol va votar a favor, i va aprovar, la Directiva ja que el seu contingut no li generava cap contradicció. Fins aquí el procés de presa de decisions, correcte. Però nosaltres no hi varem estar representats.

Potser haguéssim pogut detectar que s’estava regulant una matèria que ens afectava de ple, si els sistemes d’alerta haguessin estat articulats, com el principi de subsidiarietat,. Però, la certesa és que aquests sistemes d’alerta tampoc s’han establert per part de l’Estat Espanyol, a diferència d’altres estats europeus que sí que els han desenvolupat.

La responsabilitat és imputable a l’Estat Espanyol, que no ens garanteix que ens arribi aquella informació que ens afecta d’Europa i tampoc articula aquells mecanismes d’alerta que ens permetrien defensar els nostres interessos, i encara menys ens representa. Cal que obtinguem representació pròpia davant de les institucions Europees per fer sentir la nostra veu.

Si fóssim un estat membre més de la UE, hauríem pogut oposar-nos a la Directiva durant la seva formació, i no haver de reaccionar a posteriori. Europa ens afecta, positiva o negativament, i només depèn de nosaltres decidir com volem que ens afecti, en tenim l’oportunitat el proper 7 de juny.

dimecres, 4 de febrer de 2009

“Trabalhar é coisa de adulto”


Diuen que una imatge val més que mil paraules, i aquesta instantània conté l’essència dels principis del Fòrum Social Mundial: “les alternatives sorgides al FSM tenen com a finalitat consolidar una globalització solidària que, com a nova etapa en la història del món, respecti els drets humans universals, a tots els ciutadans i ciutadanes de totes les nacions, el medi ambient, que tingui el fonament en institucions internacionals democràtiques que estiguin al servei de la justícia social, de la igualtat i de la sobirania dels pobles” (4t principi).
I és que els nens i nenes també varen tenir el seu espai al Fòrum, en una manifestació plena de colors, música, rialles i cançons, reivindicaven els seus propis drets d’infantesa a una educació bàsica i al seu lliure desenvolupament, exempt de tota explotació. Una petita manifestació que evocava més que alguna de les xerrades programades al FSM: l’explotació infantil, un dels efectes més cruels del neoliberalisme descarnat, una conseqüència més de la persecució del benefici del capital a qualsevol preu.
Mentre aquesta manifestació recorria els carrers del Fòrum, a Davos, el Fòrum Econòmic Mundial es parlava de com superar la crisi econòmica i recuperar els temps de bonança i lliure mercat. Es criticava durament a les economies que fan perillar l’estabilitat de la zona euro, les economies PIGS (porcs, en anglès) acrònim, que en humor anglosaxó, fa referència a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, economies que han basat el creixement en l’especulació immobiliària i que es troben en clares dificultats de superació.
La taxa de creixement del PIB (Producte Interior Brut) era l’índex que centrava el debat a Davos. Mentre que a Belém, preocupava com fer créixer l’IDH (Índex de Desenvolupament Humà), índex que es composa, no només de la variable econòmica, sinó també pels índex d’esperança de vida, alfabetització i educació, i que mesura el verdader desenvolupament humà d’un país.
En un món globalitzat, on actors públics (estatals i no estatals) i actors privats (ONGD, moviments socials, multinacionals...) ja participen de la presa de decisions mundials, xoca que els dos Fòrums, el social i l’econòmic, no es retroalimentin, i garanteixin una verdadera governança democràtica global.

dijous, 29 de gener de 2009

Crònica des del Fòrum Social Mundial


L’any 2001 a Porto Alegre es va començar a organitzar la primera reunió del Fòrum Social Mundial. Milers de pensadors, intel•lectuals i militants de moviments d’esquerres de tot el món es varen reunir per expressar el rebuig i les alternatives al model neoliberal mundialment hegemònic i causant de les grans desigualtats al món.
Des dels seus inicis, el Fòrum ha denunciat els efectes del neoliberalisme, sobretot en països en vies de desenvolupament: desigualtats socials, salaris baixos, foment de l’economia submergida, manca de desenvolupament econòmic al sud, manca de respecte dels drets laborals, explotació infantil... Efectes produïts sobretot per les multinacionals que han vist en els països del Sud una oportunitat per abaratir els costos de producció, a qualsevol preu.
Amb aquesta temàtica, el Fòrum Social Mundial posa les bases per a un moviment que intenta ser reformista i que advoca per la socialdemocràcia, encara que en alguns països llatinoamericans, prefereixin el terme “socialisme”, que moltes vegades pren postures nacionalistes en contra de les grans potències mundials.
A mesura que han passat les edicions del Fòrum, aquest ha ampliat la seva temàtica central i ha recollit reivindicacions i moviments de pobles oprimits, de drets humans, de models de vida alternatius, de moviments sindicals i de moviments ecologistes. Esdevenint, d’aquesta manera, un gran esdeveniment que contribueix a la sensibilització i conscienciació de múltiples causes.
Enguany, el FSM s’està celebrant a Belém, una ciutat del nord-est del Brasil, de l’Estat de Pará, a la desembocadura de l’Amazònia. És per aquest motiu que prenen especial rellevància els moviments ecologistes, en plena referència a l’Amazònia, i els moviments dels pobles indígenes, la protecció dels seus drets.
Però a banda del context geogràfic, el FSM també està clarament influenciat per la situació econòmica global, i en aquesta edició, més que les anteriors, s’imposa parlar del post capitalisme, del creixement sostenible (o decreixement)i del desenvolupament humà sostenible. Com també és d’obligada menció la pau i els processos de resolució de conflictes, amb múltiples referències al conflicte Israel-Palestina.
I finalment, no podem oblidar aquelles taules en les que es parla de sobirania, en tots els seus aspectes: sobirania alimentària, sobirania nacional, educació amb sobirania... I és en aquesta línia en la que podem trobar la Carpa pel dret a l’autodeterminació dels pobles, organitzada pel CIEMEN, amb múltiples xerrades que exploren el dret a l’emancipació nacional dels pobles en l’era global. Per primera vegada, Catalunya s’organitza al FSM, fent sentir la seva veu i la de moltes causes amb les que compartim projectes afins.

dissabte, 6 de desembre de 2008

D'Estatuts i Estatut(ets)


Ahir vaig assistir a una xerrada en la que es va posar en dubte, per centèsima vegada, l’actitud d’Esquerra davant la tramitació estatutària. La tergiversació dels fets sempre em deixa perplexa. Que quedi clar: Esquerra va impulsar la reforma de l’Estatut com un pas més cap a la independència. L’Estatut que va aprovar el Parlament el 30 de setembre contenia elements que ens haguessin permès assentar les bases per anar guanyant sobirania sobre els nostres propis recursos, institucions i competències, per a un futur procés d’emancipació nacional. Precisament, per això, l’Estat Espanyol es va afanyar a retallar-lo.
Després de la retallada pactada a Madrid, l’Estatut que retorna ja no garanteix caminar cap aquest procés sobiranista. Ni tant sols ens garanteix la sobirania sobre les infraestructures, el finançament... I Esquerra va dir que NO. Perquè el projecte d’Esquerra no passa per tenir un Estatut més avançat de relació amb l’Estat Espanyol, el projecte d’Esquerra és un projecte INDEPENDENTISTA. Però això no es fa d'un dia per l'altre. Per aconseguir aquest objectiu cal esgotar els instruments i els camins democràtics que faci falta. Han passat dos anys i mig des del 18 de juny de 2006, quan el poble de Catalunya va dir un “sí” tímid a l’Estatut retallat. I el procés encara no ha finalitzat, ens quda per veure com serà la retallada interpretativa i jurídica que en farà el TC .

La setmana passada part de la massa social i política parlava de Grenlàndia com si ja hagués obtingut la independència. I no és això. Grenlàndia va refrendar un nou Estatut de relació amb Dinamarca que es fonamentava en tres pilars bàsics: sobirania sobre els recursos geològics, menys dependència econòmica de Dinamarca i reconeixement de l’exercici de l’autodeterminació. Només va aprovar un nou Estatut, però un Estatut que suposa un pas més cap a la independència. És això el que pretenia Esquerra quan va apostar per un nou Estatut per Catalunya.

Recordo una altra anècdota respecte la transparència en un procés estatutari, la visita que va fer a la seu d’Esquerra el Sr. Osvaldo Peredo, conseller del MAS (Movimiento al Socialismo) per la prefectura de Santa Cruz a Bolívia, el mes de juliol passat. Va ser un intercanvi d’impressions molt enriquidor sobre el procés estatutari de Santa Cruz a Bolívia, inspirat, com ja sabeu, en l’Estatut Català. El Sr. Peredo ens explicava que el MAS és un partit bolivià que vol reconèixer l’autonomia política dels seus territoris, que fins i tot va promoure aquest concepte democràtic durant procés constituent. I seguidament s’esmerçava per justificar el NO a l’Estatut d’Autonomia de Santa Cruz. Deia que van votar que no perquè l’Estatut de Santa Cruz suposava un retrocés democràtic: comportava l’abolició de l’autonomia local, el no reconeixement de l’autonomia dels pobles indígenes, població majoritària, i la supressió de l’autonomia de les universitats, fonamentals per garantir l’accés universal a l’educació. Lamentava que a nivell internacional s’hagués manipulat la posició del MAS front l’Estatut de Sant Cruz i s’interessava per conèixer els motius d’Esquerra pel NO a l’Estatut de Catalunya. En una cosa varem coincidir: cal fer justícia als fets i explicar-los tantes vegades com convingui!

dimecres, 5 de novembre de 2008

Quins canvis esperem de la nova Presidència?


Són les cinc del matí i totes les projeccions de resultats donen la victòria al candidat demòcrata Barack Obama, fins i tot guanyant a Ohio i Florida, estats que fa vuit anys van portar George Bush a la Casablanca.
És indiscutible que els americans han optat pel canvi. Després de 8 anys de mandat de George Bush, els americans s’han trobat amb un país desfet, amb una crisi que està posant en qüestió el sistema capitalista i amb una guerra de l’Iraq que està tenint un enorme impacte social i econòmic per a les famílies. És un canvi basat en l’esperança. Els nord-americans han optat per un programa més progressista que busqui millores socials, que afronti els imminents canvis en el sistema econòmic, i que redueixi els impostos que graven excessivament a la classe mitjana, tot buscant una millor distribució de la riquesa.
Un canvi de rumb de la potència mundial per excel•lència, també genera expectatives del canvi a nivell europeu i internacional. Què n’esperem del canvi? Una nova política de relacions exteriors basada en una diplomàcia multilateral, abandonant les relacions basades en els postulats de tall realista consistents en la reafirmació nacional i la confrontació, i posant més èmfasi en la negociació i col•laboració entre estats.
Una política de relacions exteriors responsable envers reptes globals com el medi ambient, la crisi alimentària mundial, els processos de construcció de pau, que assumeixi compromisos davant les institucions internacionals com les Nacions Unides.
El vot jove, la campanya d’Internet i les noves tecnologies que ha implementat Obama, li han permès arribar a molts sectors de la societat històricament abstencionistes, que ara tenen il•lusió i ganes de fer una passa endavant i marcar un canvi en la vida política dels Estats Units. Esperem que el canvi sigui real i ben aviat puguem veure resultats en política internacional.

dimecres, 20 d’agost de 2008

Ens hem oblidat d'Ossètia?


El dia 8 d’agost van començar les hostilitats entre Rússia i Geòrgia per Ossètia del Sud, i justament aquella setmana estàvem passant uns dies a Sant Petersburg. Curiosament, la primera notícia de la crisi la varem tenir a través de mitjans informatius catalans, per internet, ja que intentàvem seguir l’actualitat política catalana.
Obtenir informació de la crisi a través dels mitjans de comunicació russos va ser gairebé impossible. A banda de les dificultats de l’idioma, les mostres gràfiques es limitaven a compareixences de Putin i Medvédev, i en cap cas imatges d’una ocupació militar. El segon canal rus de televisió es centrava en els Jocs Olímpics i els atletes russos. Res a veure amb les imatges que arribaven de la BBC – un dels pocs canals internacionals sintonitzats a l’hostal- que denunciava obertament actes de violència dels soldats russos a la població civil, la vida dels camps de refugiats, els milers de desplaçats i l’opinió diversa i variada d’alguns ciutadans georgians. Tot plegat confús i contradictori, i la vida seguia amb tota normalitat pels carrers de Sant Petersburg. Una crònica des d’allà es feia del tot impossible.

Des de la caiguda de la Unió Soviètica, molts territoris del Caucas van proclamar-se independents, entre ells, Geòrgia respecte la Federació Russa, i Ossètia del Sud respecte Geòrgia. El 1992 Ossètia del sud va celebrar un referèndum d’independència respecte Geòrgia i la reunificació amb Ossètia del Nord (sota domini rus). Més del 90% de la població osseta va votar a favor de la independència i de la reunificació del territori. No obstant això, el resultat del referèndum no va ser acceptat i va suposar l’inici d’una guerra civil amb intervenció de Rússia. Malgrat això, Ossètia del Sud va decidir autoproclamar-se república independent, tot i que cap membre de les Nacions Unides, ni la Unió Europea, reconeix el seu estatus i continua considerant-la una província de Geòrgia. L’onze de setembre de 2006, la república d’Ossètia va anunciar un segon referèndum en el que preguntava als ciutadans si volien mantenir el seu actual estatus, de facto, independent de Geòrgia. Tot i els esforços, el referèndum no va ser legitimat a nivell internacional. No obstant això el referèndum es va celebrar i va ser aprovat gairebé per unanimitat dels votants (98%).

Les reclamacions del poble osseta són històriques. Els ossetes són d’un grup ètnic diferent del rus i el georgià, parlen la llengua osseta i gaudeixen d’institucions polítiques pròpies des del segle passat. Va ser Stalin qui en va començar la seva georgització. Els enfrontament entre ossetes i georgians han estat violents i reiterats des dels anys noranta, amb episodis més sagnants, sobretot el 2004, fins a l’actual intervenció militar de Geòrgia per sufocar les reivindicacions independentistes. Fet que ha desencadenat la reacció de Rússia apel•lant a la protecció de la població russa – majoritària- d’Ossètia.

El present conflicte, a nivell internacional, es visualitza entre Rússia i Geòrgia, té lectura en clau de Guerra Freda, i oblida la crisi d’Ossètia. En aquest sentit, el posicionament internacional es limita a sancionar més o menys l’ocupació militar russa, i això ha comportat divisions en el si de l'OTAN, entre socis partidaris de sancionar Rússia i socis que se senten incòmodes en aquesta tessitura perquè Rússia és l’aliada necessària en altres conflictes internacionals .
El conflicte també mostra una vegada més la debilitat de la Unió Europea en política exterior, que troba dificultats per emetre un posicionament comú contundent i es troba dividida entre els atlantistes, partidaris de un posicionament estatal individualitzat en el si de l'OTAN, i els vells estats europeus que aposten per un posicionament comú.

Tots els posicionaments, internacionals i europeus, obvien la situació d’Ossètia respecte Geòrgia, manquen veus a favor del dret a decidir d’Ossètia, i només es contempla una sortida viable: una solució pacífica que preveu Ossètia del Sud sota sobirania georgiana. Cal, per tant, que centrem el debat en el respecte del dret a l’autodeterminació del poble Osseta.

I tot plegat genera una vegada més un drama humanitari, amb morts, ferits i milers de desplaçats als que cal fer arribar els recursos necessaris per sobreviure.

dimecres, 13 d’agost de 2008

I per acabar, Helsinki.

Vam arribar a Helsinki amb un tren rus que va sortir de matinada de Sant Petesburg (el Repin, en diuen). El viatge va comencar amb un cafe fortissim, ben rus, que en dic jo, servit en tassa russa. El servei del tren va ser excellent, mes tard ens varen servir suc de taronja, pastissets russos i fins i tot un iogurt. El tren era ample, jo podia estirar les cames, i varem compartir vago amb pocs passatgers, un parell d-alemanyes, un irlandes, dos argentins i uns cinc o sis russos-es. Ja voldriem molts que la renfe tingues aquest nivell! El paissatge va anar canviant a mesura que ens acostavem a finlandia, les cases de fusta varen comencar a ser pintades, amb teulades de veritat, els vehicles de davant les cases no estaven rovetllats i els camins i jardins estaven arreglats. Tambe anaven desapareixent els blocs grisos i sovietics. Varem passar per costat de fagedes immenses i boscos d-avets altissims i frondosos. De tant en tant algun llac, algun rierol, algun camp segat de color groc que trencava la verdor... van ser sis hores de paisatge que no et deixaven aclucar l-ull.
Varem baixar a l-estacio del centre de Helsinki. La primera impressio va ser la de voler tornar a Sant Petesburg. Massa civilitzacio de cop, massa centre comercial, massa botigues, massa nivell...
Ens hem installat a l-alberg de joventut de la xarxa internacional, amb bones installacions, des d-on escric aquestes linies. Hi ha bon ambient, molt jovent, tot i que tambe alguna parella mes gran. L-alberg te sauna, com gairebe totes les cases, hotels i demes de Helsinki, algun moment haurem de trobar per provar-la i recuperar forces per la tornada, que ja s-acosta. Aixo ens va fer retornar una mica mes al nostre ambient, el del turista.
Helsinki te un centre antic petit, es assequible amb poques hores, cal estar atents a l-arquitectura, son els mestres del funcionalisme, el Judenstil, uns grans dissenyadors de qualsevol instument. A mi, aquest estil funcional, practic, modern i que te un sentit mes que l-estetic, m-agrada. El trobo tranquil, equilibrat i sere. Anirem resseguint els edificis que puguem de l-Alvaar Alto, el mestre, i en aquest sentit avui hem visitat el museu de l-arquitectura. Germaneta, he fet moles fotos...
Dema tenim previst visitar les illes que flanquegen l-entrada per mar de Helsinki i la fortalesa. Aixo barrejat amb un bon salmo, preparat de qualsevol manera, fa que ja hi anem trobant el gustet.

dilluns, 11 d’agost de 2008

St. Petesburg, per no oblidar!

Ultim dia a St. Petesburg, una ciutat immensa, de dimensions imperials, que ens ha deixat rebentats. Han estat quatre dies de no parar, de voltar durant vuit i deu hores, abrigats, i amb ruixats puntuals.
Una ciutat de contrastos constants: d'edificis artístics i de blocs de pisos soviètics, de pomposos edificis restaurats i de ruines decimononiques, de vagabunds en la misèria i de nous rics ostentosos, de prohibicions incomprensibles i de llibertinatges escandalosos, d'hospitalitat al turista i d'hostilitat al foraster, de serveis deficitaris però de wifi lliure a la majoria de cafès, restaurants, hotels i grans magatzems...
Una ciutat difícil per als que no parlen rus, perquè encara hi ha poca població que parli anglès o francès i de vegades la comunicació es fa difícil. La majoria de turistes que hem trobat són russos, això els assegura el turisme sense haver de fer grans esforços. Per exemple, ahir varem visitar el Museu de l'Història Política Russa, molt interessant, però a la meitat de l'exposició ens varem quedar sense traducció a l'anglès. Durant la visita, un dels funcionaris que vigilava una de les sales -a cada sala n'hi ha un, de vigilant, la majoria dones i d'edat avancada. Alguns dormen i ni s'imuten, però d'altres et fiten atentament com si fossis sospitós d'alguna cosa...- doncs aquest funcionari ens va voler explicar, molt efusivament, el contingut de la sala, cridant i movent els bracos, senyalant les peces exposades, però només vaig aconseguir entendre dues paraules: Troski i bolxevic, què hi farem! Per cert, el museu érem quatre gats, molt diferent de l'Hermitage que varem haver de fer una hora i mitja de cua sota la pluja, però va valdre la pena! Potser és el museu que m'ha impressionat més de tota la vida, ja entres resignat que no podràs resseguir les gairebé 400 sales que té, ni fixar-te atentament amb el fons de tres milions d'objectes artístics que conté... Gauguin, Matisse, Rembrandt, Renoir, Van Gogh, Velàzquez, Greco, Murillo, Derain, Picasso (el retrat de Bernat Soler, la fàbrica de maons de tortosa)... Alguns dels que em van agradar més. Em va sorprendre molt que les fotos i els videos estiguessin permesos, previ pagament d'una taxa rídicula (es podia fotografiar tot, excepte una mòmia i una exposició temporal d'art iranià).
Deixant de banda els museus, el centre de Sant Petesburg és per caminar i caminar, perdre's i descobrir racons. Cada edifici és una obra d'art, moltes vegades decaient, però una obra d'art, per cert, alguns d'ells d'estil modernista. Els felicito pels parcs i jardins que tenen, florits, nets, cuidats i endrecats. Fins l'exèrcit hi hem vist treballar....
Bé, acabo, deixant-me un munt d'impressions al calaix, i mirant de no oblidar la primera visió que em vaig emportar de la ciutat entrant amb l'autobus: milers de barraques de fusta habitades i centenars de milers d'edificis grisos, altíssims, idèntics i simètrics, absolutament soviètics i en un estat deplorable.
Me'n vaig com a turista multada, va ser ahir, al metro, per fer una foto a un mosaic de Lenin gegant. Em va cridar l'alto una funcionària que no dormia i que vigilava amatent, va avisar a un agent de policia que amablement em va treure el Reglament del metro en anglès on hi vaig poder llegit que a St. Petesburg no es poden fer fotos ni filmacions al metro sense autorització administativa. I'm so sorry, I don't know! Tot i que se'm va escapar un 'fantàstic home!' que l'agent va comprendre perfectament i no li va fer gaire gràcia! ok, principi de dret: la ignorància de la llei no exhimeix de la seva aplicació. Resultat: 100 rubles de sanció (uns tres euros) pagades al moment, contra rebut numerat i firmat per l'agent. Tot absolutament legal, tot sigui dit! Després de l'anècdota, en Raül em va recordar que alguns no podrien fer el reportatge que varen fer al metro de Barcelona (veure bloc de Josep Comajoan) fa poques setmanes.
Demà travessarem la frontera en tren cap a Finlàndia, per acabar la ruta a Helsinki!

dimecres, 6 d’agost de 2008

Estonia, caldra tornar-hi!

Per fi hem comprovat que el sol tambe arriba a Estonia. I per aixo hem aprofitat el dia per caminar, constatant que Tallinn tambe es una gran ciutat muralles enlla. Hem resseguit el mar fins arribar a la platja, assolellada pero deserta, un luxe. El vent, gelat, furagitava tots els banyistes.
A la tarda ens hem atansat altre vegada a la Tallinn vella atrets per veure-la assolellada. Hem resseguit els carrerons menys centrics, hem descobert algun raco precios, hem fet el cafe a la placa del centre plena a vessar de turista i hem fet la migdiada en un dels seus magnifics parcs verds, sota el sol, amb la companyia dels anecs cridaners.
El primer dia ja varem resseguir unes quantes botigues d-antiquaris, ja que haviem llegit que tenien una gran admiracio per les antigalles. La sorpresa que ens hem emportat resseguint els antiquaris es que hi ha una gran quantitat d-objectes militars, bales, armes, uniformes, cascs i gorres, pins, xapes i condecoracions, fotos... sobretot provinents de l-ocupacio nazi i de l-ocupacio sovietica. Fins i tot despertadors amb la cara del furher, rellotges, mocadors, cinturons... i qualsevol objecte amb el perfil d-stalin, cartes, llumins, petaques...
El que mes m-ha sorpres es que despres hi ha botigues de souvenirs que venen reproduccions de les antigalles amb les mateixes caracteristiques... El primer cas he aconseguit entendre-l, pot colar com a antiguitat un despertador amb la cara del Furher, pero en el cas dels souvenirs... realment es necessari? No ho he acabat d-entendre...
Dema, llarg viatge cap a Sant Petesburg, queda pendent l-Estonia rural, que sembla prometre!
Per mes info www.raulpresseguer.cat
He d-acabar sense imatge, fan cua per l-ordinador...

dimarts, 5 d’agost de 2008

De vacances, per fi!

Primera parada a Tallin, Estonia. Escric aquestes paraules esperant que amansi la pluja que sembla sortir directament del Baltic. Anem abrigats, de jersei i cangur, la xocolata calenta es de parada obligada i la sopa bullent es posa de meravella per dinar! La ciutat va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, no m-estranya, es precsiosa! Esta forjada per un conglomerat de diverses cultures, consequencia de les invasions daneses, sueques, alemanyes i russes...
Avui dedicarem el dia a museus, ahir ja varem visitar el museu d-historia i avui toca un d-aquells museus que algun dia els Paisos Catalans s-hauran de plantejar, el Museu de l-Ocupacio i la lluita per la Llibertat. I es que Estonia ha passat dues vegades per la victoria de la llibertat, el 1918 i el 1991.

diumenge, 6 de juliol de 2008

Catalan International View


Tampoc vaig poder assistir a la presentació d'una nova revista: Catalan International View. Dies abans me n'havia parlat molt engrescadorament el Francesc de Dalmasses i després d'haver fet una ullada al primer número, en celebro la seva edició. Es tracta d'una revista editada únicament en anglès que pretén potenciar la projeccció de la Nació Catalana al món, crear i debatre opinió internacional des dels Països Catalans. Una bona iniciativa!

Henry Mintzberg


Aquests dies m’he perdut alguns esdeveniments als que m’agradaria haver assistit. I que en tot cas aprofito el bloc per fer-ne ressò:
Un d’ells és l’acte d’investidura de Henry Mintzberg com a Dr. Honoris Causa per la URL i ESADE (25 de juny). Fa temps que, per motius professionals, m’he aficionat a la lectura de diversos treballs de Henry Mintzberg, un expert en gestió d’organitzacions, planificació d’estratègies organitzatives i lideratge. Fa un mes aproximadament vaig participar en unes jornades de gestió pública organitzades per ESADE Public, amb la presència d’unes quatre-centes persones, la majoria amb càrrecs de gestió en el món de l’administració pública. I el seu nom es va repetir. Mintzberg és el creador d’un nou model de lideratge com a instrument pràctic per a la planificació estratègica i gestió de les organitzacions. Per ell el lideratge és un art que s’aprèn i es practica, no és una ciència matemàtica que es pugui estudiar i aplicar. El seu llibre revolucionari: The Rise and Fall of Strategic Planning.

A més de Henry Mintzberg, també he descobert Peter Drucker. A ell se li atribueix la paternitat del modern management. Frases com aquesta defineixen el seu valor: "El líder que té poder i deixa darrera d'ell el seu poder, té una aparença distinta i actua d'un mode diferent que el "gran home" del mite popular. No dirigeix mitjançant el seu carisma, dirigeix gràcies al seu treball i a la seva consagració. No ho centralitza tot a les seves mans i en canvi organitza un equip. Domina mitjançant la seva integritat i no gràcies a la manipulació. No és astut sinó senzill i honest".

Les noves tendències de la gestió pública, el New Public Manegement, ens obliguen a importar a l’administració pública tècniques que en l’àmbit privat ja han demostrat la seva eficàcia. I en aquest marc, hauríem de tenir ben presents aquests dos autors, abandonar la gestió centrada en la legalitat del dret administratiu, i centrar-la en una gestió per processos i resultats. I adequar l’administració a la nova governança democràtica, amb lideratges compartits i coherent amb el pes de la societat civil en els processos de decisió de les polítiques públiques. Queda molta feina per fer!

dissabte, 5 de juliol de 2008

Tocant de peus a terra

He manllevat el títol d’un company polític perquè crec que ho resumeix tot i que em serveix per trencar la sequera blocaire. No hi ha res més a dir. Ha estat un mes intens de posts íntims. Escriure sempre retorna la pau a un mateix. Un mes amb dies curts i nits llargues, de convalescència mèdica, de dedicació política, de reptes professionals, de reflexions personals, d’exàmens universitaris...
Existeix una música per cada moment. I sempre trobo un poema per cada sentiment. Avui un dels més llegits, Espriu, m’ajuda a retrobar la tranquil·litat desitjada:
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa més enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.

Valors castellers: Equilibri, força, valor i seny. Valors de treball: Compromís, responsabilitat, treball, rigor. Valors per si mateixos: sinceritat, honestedat, noblesa, transparència... un repte!

diumenge, 11 de maig de 2008

Em reafirmo d’Esquerra (II): de Gent d’Esquerra, el partit


Ja fa dies que vaig firmar per avalar la candidatura del Joan Puigcercós i del Joan Ridao, i no només això, sinó que em vaig brindar per recollir-ne més firmes i per ser-ne un altaveu, perquè podia fer-ho amb la convicció, complicitat i comoditat necessària per un projecte, ferm, que comparteixo.
L’elecció d’un nou President i Secretari General del partit és un exemple de procés democràtic que permet a la militància elegir per sufragi universal els màxims dirigents del partit. Quants militants d’altres partits anhelen aquests processos de democràcia interna. En definitiva, el procés en què es veu immersa Esquerra és una oportunitat perquè n’obtinguem un lideratge amb legitimitat democràtica, i això vol dir, un partit més fort. És doncs, un procés positiu pel partit.
Però la candidatura de la Gent d’Esquerra no només vol una direcció legitimada democràticament, sinó que també vol una direcció política forta, que lideri, que decideixi, que condueixi el timó amb mà ferma i segura. Em ressonen les paraules del Joan Puigcercós dient que el pitjor que pot fer un partit és no prendre decisions. És evident, això porta a la inseguretat, el desconcert i la desafecció.
A la vegada, el Puigcercós i el Ridao són conscients que una direcció és forta si està acompanyada: el principal capital d’Esquerra és la seva gent, diuen. I és que hi ha una cosa que també repeteixen constantment: el partit som tots, el partit no és propietat de ningú. Potser per això el lema de Gent d’Esquerra. Una candidatura que, d’acord amb això, s’esforçarà per integrar la resta de candidatures, si en tenen l’oportunitat. Una candidatura que ha decidit ser sensible al creixement d’Esquerra dels últims anys i que ha fet un esforç integrador per vincular noves incorporacions al projecte, en diuen: homes i dones representatius de la vitalitat territorial i sectorial del país, dels que n’esperen les seves aportacions per fer més ric i plural el projecte d’Esquerra. Avui ho han volgut expressar públicament en un acte al Museu d’Història de Catalunya, un compromís valent, un gest aglutinador, que obre el partit i que serà ben rebut per molta militància.
Properament, Em reafirmo d’Esquerra (III): Gent d’Esquerra, el projecte

dijous, 8 de maig de 2008

Amb ulls d'altres, per descobrir-te...



Un dia de maig tapat i plujós. No fa fred, més aviat una calor xafogosa. I molta aigua, molta. Acaben de tocar les nou del matí i passo per davant de la Sagrada Família. A la porta del renaixement una tímida cua de turistes inquiets per entrar al temple. Sense paraigües, contemplen la magnitud de l’obra. Parlen amb un fil de veu, com si no volguessin despertar del somni. Segueixo les seves mirades, la pluja em cau a la cara. Me’ls torno a mirar, em produeixen un sentiment d’enveja. Per un moment m’agradaria ser al seu lloc. M’agradaria compartir qualsevol dels seus orígens i haver triat Barcelona com a destí. M’agradaria haver desitjat venir. M’imagino preparant el viatge. Llegint informació sobre la ciutat, sobre els seus artistes, la seva cultura, la seva història. M’imagino descobrint una llengua, un país, un sentiment. Ja m’hi trobo, sorpresa, còmplice, entusiasmada.
La idea de barrejar-me enmig dels turistes m’agrada. Decideixo fer cua. De seguida arribo a la taquilla. Dubto un moment, però compro un tiquet. I segueixo els que em precedeixen, jo sense rumb. Contemplo la façana. Miro la multitud de càmeres immortalitzant el moment. Entro dins. El bosc de columnes blanques m’aclapara. Camino amb els ulls clavats al sostre. Em sento petita i gran a la vegada.
Decideixo seguir les columnes cel amunt i agafo l’ascensor. Comparteixo el viatge amb dues noies japoneses, una parella d’italians i unes senyores franceses. Arribem a dalt. L’ascensió continua, però ara a peu, patint cada graó. La llum es filtra per les finestres en forma de teula. No es veu l’exterior. Seguim pujant, mig a les fosques, en silenci. L’escala es cargola com si volgués foradar els núvols. De sobte un replà. El cel és gris, però la llum que entra és blanca. Puc observar el color del trencadís en formes afruitades: taronja, vermell maduixa, verd kiwi, groc plàtan, lila gerd... són com petites victòries que coronen la columna, alegres i eufòriques. Són com l’aleta d’un castell, l’explosió del color sobre la pedra. Molts replans són els que vaig trobant, contemplo cada racó. Arribo a un pontet. Passo d’una columna a una altra. I ara les escales em tornen cap a baix. De mica en mica vaig desfent el camí. Ara em trobo balcons que m’aboquen sobre la façana com una escultura més. En un dels balcons em trobo de cara amb un pantocràtor amb les faccions quadrades, originals, modernes, amb els braços oberts i la vista posada a la ciutat.
L’escala cada cop és més fosca i un sentiment m’estremeix. Encara jugo a sentir-me turista. Penso que m’agradaria haver nascut en aquest país. Que m’agradaria viure en aquesta ciutat. Que voldria tenir la força d’aquesta gent, que no defalleix. Que confia completar la construcció.
Surto al carrer capficada. Em miro la Sagrada Família de reüll. Les quatre columnes, les quatre barres. De sobte un gran tro. Em sobresalto. La lliçó de Gaudí és ferma: hem de continuar, pedra a pedra, construint el nostre país, edificant la nostra identitat. Gaudí va projectar una obra magna, i sempre va confiar en el seu assoliment.

diumenge, 27 d’abril de 2008

Dona, dona, dona...


Sóc fèmina, però no sóc feminista. Doncs ja està, ja ho he dit. No m'agrada gens el feminisme anacrònic que es passa el dia buscant tics de misogínia a qualsevol comentari masculí. Aquestes actituds em posen nerviosa, les trobo injustament generalistes i a l'alçada del masclisme.
Ho he parlat amb moltes dones i comparteixen el mateix pensament, les incomoda el feminisme no evolucionat.
Sóc dona, companya dels homes en termes d'igualtat. Diferències de sexe, que no de pensament, preparació, condició, estatus... I quan les diferències s'han de tenir en compte, com per exemple en determinades condicions físiques, i no només entre dones i homes, doncs igualtat material (igualtat entre els desiguals), que no formal... No vull donar més voltes a la qüestió, vull viure les diferències amb la més absoluta normalitat. No m’agrada que la dona sigui una quota a unes llistes, perquè això no és normal. Es tracta de viure la competència amb honestedat, sinceritat, respecte. Cal més discurs meritocràtic. I quan la meritocràcia falla, a favor o en contra d’algú, sigui dona o no, això és un acte d’injustícia.
Alguna vegada algun jutge repatani m'havia dit “nena” des de l’estrado... picant l'ullet al company contrari... Què havia de fer? Soltar-li el discurs feminista? No, demostrar-li perquè era allí.

Dedico aquest post a l'embefada de discurs feminista que ataca una suposada misogínia després de tenir una ministra de defensa... i a la Sandra, que em visita i no li agrada el meu silenci.
No caiguem a la trampa, ens cal el discurs de la normalitat, fresc, progressista..., sinó el que fem és accentuar l’excepcionalitat del fet.

dissabte, 12 d’abril de 2008

Una torxa que deixa víctimes

La primera setmana de recorregut de la torxa, i després dels primers assalts, l'opinió pública majoritària creada pels mitjans de comunicació (fins i tot expressada en alguns Editorials) invocava l'esperit de l'esport per sobre dels conflictes polítics. Fins i tot n'hi havia que citaven altres intents fallits de boicot a la torxa al llarg de la història. I algun editorial es posava a la defensiva al·legant que els esportistes no havien de carregar amb aquesta responsabilitat, i auguraven el fracàs del boicot. Atrevits!
A mesura que la torxa caminava, el boicot es consolidava, recolzat per líders polítics, com Sarkozy, que ja avançava que no participaria a la sessió inaugural. La darrera setmana s'hi ha afegit la Unió Europea, alemanya... Sembla que això, i el posicionament de milers de ciutadans a favor de l'emancipació del Tibet, en contra de la repressió xinesa i a favor dels DRETS HUMANS, ha comportat un gir dels mitjans de comunicació, a favor de la veritable opinió pública.
Espero que això serveixi de lliçó, i que el Comitè Olímpic Internacional no deixi participar a la cursa per aconseguir la seu olímpica dels propers jocs a països que consenteixin la violació dels drets humans, el tràfic d'armes, l'explotació infantil, la repressió nacional... Estaria bé acreditar els països per a la seva governança democràtica, desenvolupament humà sostenible, protecció dels drets humans, construcció de pau... i només permetre que aquests països poguessin ser els veritables amfitrions dels jocs olímpics. Així, segur que la torxa no deixa un regalim de sang...

dimarts, 8 d’abril de 2008

Cajías, ministra de Morales


Fa uns dies varem tenir l'oportunitat de conèixer la Ministra d''Educació Boliviana, Magdalena Cajías, del Govern de l'Evo Morales. Un dinar amè i interessant en el que varem copsar la dificultat que suposa haver de procurar per l'educació que garanteixi l'alfabetització i a la vegada la supervivència, l'aprenentatge i el respecte cap a les 36 llengües indígenes del país. La Ministra ens exposava un programa ambiciós i difícil, però a la vegada amb uns objectius clars i sensibles cap a la pròpia diversitat, la riquesa del país. L’educació com a element clau de la descolonització.
Una Ministra motivada per l’ensenyament en català. Fascinada pel fet que fos la nostra llengua vehicular i administrativa. I especialment interessada per l'Estatut de Catalunya del 2006. L'Estatutet no només va ser copiat a Andalusia, sinó que també es va invocar al Departament bolivià de Santa Cruz per proclamar l'autonomia de la regió. El van plagiar i el van presentar al Govern de Bolívia per reclamar autogovern. La llàstima és que l'invoquin els oligarques de la regió per conservar els privilegis i el seu poder econòmic.

dilluns, 17 de març de 2008

Mercat del Ram, exhibicionisme en estat pur

La Laura s’ha llevat tard. Contempla els rajos de sol que es filtren a través del porticó. La boira ja no planeja a la capital de la Comarquinal. Sembla que farà un bon dia. Als peus del llit les sabates ben enllustrades. A la porta de l’armari hi ha penjat el vestit nou per l’ocasió. Un vestit alegre, de colors vius que defugen els grisos de l’hivern. La primavera està a punt d’esclatar i la Laura se sent més alegre. És el seu primer Mercat del Ram.
Els carrers són riuades de gent vinguda de tota Comarquinal. Tothom bada. Tothom passeja ben empolainat, els vestits nous, planxats. Tothom saluda, a amics, coneguts i saludats. La Laura sent com se la miren. Quan se sent observada es repassa el vestit, les sabates i es toca els cabells, té la sensació com si alguna cosa no estigués al seu lloc. Finalment troba el Tomàs passant comptes amb els masovers que han fet una bona venta. El Tomàs l’agafa del braç i li diu que han d’anar a passejar per la ciutat. La Laura se sent més segura acompanyada. Ara els fiten als dos, no només a ella.
Mentre caminen, la Laura pensa que la ciutat està desconeguda. Sembla que avui tothom hagi de lluir, mostrar... gairebé exhibir-se.... Exhibició de bestiar viu, mort, obert en canal. Exhibició de maquinària agrícola, exhibició de carruatges, vehicles comercials de tota mena. Exhibició de pintura. Exhibició de productes de la terra, d’aquí (i d’allà). Exhibició de productes típics llatino americans (¿?). Exhibició incatalogable. Exhibició de maquinària de construcció. Diminuta exhibició comercial de Vic (tancada en gàbies?). Exhibició gastronòmica. Exhibició de palmes i palmons. Exhibició esportiva. Exhibició religiosa. Menuda exhibició d’entitats socials de Vic. Exhibició de talladors de fusta. Exhibició de castells. Exhibició de penitents, romans i encaputxats...
No acaba d’entendre tot aquest amalgama d’exposicions sense un nexe comú. Ratlla la inchoerència. Exhibicionisme en estat pur?

diumenge, 16 de març de 2008

Una setmana després...



Ja fa una setmana del 9-M. Moltes han estat les reflexions, els cafès, els sopars, dinars i estones compartides d'anàlisi política, electoral i de partit...
M'agradaria ressaltar-vos algunes reflexions que he trobat al web que podria compartir gairebé al 100%:


Joan Ballana: ERC, "paso corto, mirada larga y mala leche"
Jordi Casals: Del vot del català emprenyat, al vot del català acollonit
Saül Gordillo: Xec en blanc a Zapatero, o pluja fina del PSC a Madrid
Joan Ridao: Compromís i Responsabilitat
Pere Aragonès: Més bipartidisme, menys Esquerra
Sandra Arolas: El record de la derrota ens obliga a la victòria!
Dani Mallén: Qui va dir que seria fàcil?
Joan Puigcercós: Fem partit


Gràcies a tots, jo no ho hauria dit millor!

dijous, 13 de març de 2008

In vino veritas?

Pujo a l’autocar i agafo el diari (gratuït amb el bitllet) amb resignació i mandra. Sé que els rius de tinta recorreran el mateix cabdal. Busco un seient a raser de la finestra, puc sentir la ràdio. Tot són opinions, especulacions, interpretacions gratuïtes (o interessades), informacions no contrastades, afirmacions arriscades,... manipulació periodística?

Penso que deixar un càrrec de govern, per agafar el timó d’un partit, al meu modest entendre, és un acte de responsabilitat.
És un acte de responsabilitat envers el propi partit, si el partit requereix autocrítica, reorganització, lideratge... i es té la plena convicció i voluntat d'assumir el repte.
També és un acte de responsabilitat envers la tasca de govern, quants n' hi hauria que no deixarien la poltrona per assumir el mateix repte intern de partit...

Malgrat això, ara interessa confondre, fer veure que hi ha una crisi de govern. I la realitat és que a govern, de moment, només s´ha donat el cas d'un relleu, un treballador que plega, i que ha estat substituït per un altre treballador (llegeixi's conseller).

Decideixo fullejar el diari, i em sorprèn una notícia: Imma Mayol cedeix la seva regidoria a Ricard Gomà. Finalitat: que la gent el comenci a conèixer per les properes eleccions. Per tant, tornem-hi... una regidora que cedeix el seu lloc al proper candidat a l'alcaldia de Barcelona per ICV. Comença la precampanya. Per què no parlem també de crisi de govern? Potser també es trencarà el pacte? Hi ha un enfrontament dins del partit?? Ningú piula, ningú especula... És clar, resulta que ja estava planificat i anunciat des de fa molt de temps. No cola.

Finalment, opto per trencar el son...

dissabte, 8 de març de 2008

Vergonya democràtica


Demà aniré a votar i aviat ho hauré fet. I ho hauré fet per l’únic partit que va a Madrid per reclamar allò que és propi dels Països Catalans. Per l’únic partit independentista, antimonàrquic, d’esquerres. L’únic partit capaç de tenir grup parlamentari propi sense veure’s diluït en el Congrés, mantenint la identitat. L’únic partit que ha fet servir la nostra llengua al Congrés posant en evidència el feixisme més ranci. L’únic partit que s’ha posat la samarreta de les seleccions esportives catalanes al Congrés. L’únic partit que va defensar l’Estatut del Parlament de Catalunya davant de qualsevol institució. L’únic partit que NO va acceptar les retallades de Madrid. L’únic partit que NO es va vendre la majoria del Parlament de Catalunya a Madrid. L’únic partit que defensa el dret a decidir, sense fer-ne demagògia. L’únic partit que fa quinze anys que reclama la publicació de les balances fiscals, que ha denunciat l’espoli fiscal, que ha reclamat la internacionalització de l’aeroport del Prat... ara tots s’apunten al carro d’aquestes reivindicacions... L’únic partit capaç de manifestar-se al costat dels ciutadans per cridar ben fort: SOM UNA NACIÓ (perquè així s’ho creu!). N’hi ha que participen a manifestacions per reclamar les infraestructures, però no per reclamar el reconeixement com a poble. L’únic partit que va a Madrid per passar factura, no per obtenir regals. L’únic partit coherent, preparat, catalanista, independentista, amb els mateixos interessos, clars, aquí, i a la Xina popular! Evidenment, només puc votar Esquerra!
Tot i tenir clara l’opció del vot, estic immersa en una certa tristesa, decepció, vergonya aliena. Des d’ahir al matí, després de saber la notícia de l’assassinat de l'ex regidor de Mondragón, que em sento així. Si visquéssim en un país normalitzat, democràticament parlant, això no hagués passat. Si jo hagués estat Presidenta del Govern de l’Estat Espanyol em sentiria responsable i avergonyida per no haver fet el que calia. El problema d’ETA no és només un problema policial i judicial. És també un problema polític. Perquè al darrera hi ha reivindicacions polítiques legítimes en un Estat democràtic, perquè són capaços d’irrompre en una campanya electoral i mobilitzar l’electorat. Un sistema democràtic no il·legalitza partits polítics, no impedeix el debat sobre els diferents posicionaments polítics. Un sistema democràtic afronta els conflictes amb taules de diàleg i negociació. Un sistema democràtic no impedeix que els ciutadans puguin expressar lliurement la seva opció política. Un sistema democràtic no tanca ni censura diaris, televisions, reportatges... Un sistema democràtic i de dret no admet tortures als detinguts. Un sistema democràtic i de dret no admet tribunals especials. Un sistema democràtic... vivim en un sistema democràtic? Algú creu que realment hàgim superat la transició cap a la democràcia? Com és que l’Estat Espanyol forma part de la Unió Europea si encara no ha assolit els mínims democràtics?

diumenge, 17 de febrer de 2008

El sistema judicial espanyol em fa posar la pell de gallina


Em sumo a les manifestacions del Col·legi d'Advocats de Barcelona, Justícia i Pau i observadors internacionals que denuncien irregularitats en els darrers judicis per pertinença a ETA. Sobretot denuncien greus dificultats en l'exercici del dret de defensa dels acusats, fet que converteix l'advocat defensor en un mer convidat de pedra. Un judici sense garanties és inconstitucional, vulnera el dret fonamental a la tutela judicial efectiva (article 24 de la CE, no ho sap això la jutgessa?).
Us deixo un fragment del judici, en un vídeo que us posarà la pell de gallina. És el procés del qual es va derivar el tancament d'Egin i l'empresonament de 33 persones, entre ells, molts periodistes, als que van caure uns 500 anys de presó.

En el vídeo es veu com la jutgessa de l'Audiència Nacional no deixa explicar a l'acusat perquè no vol declarar. L'advocat diu que s'ha de deixar expressar els motius de la negativa a declarar. Això ho diu el Tribunal d'Estrasburg. La Jutgessa no el deixa acabar, crida: "con independencia de lo que diga el Tribunal de Estrasburgo, este Tribunal dice que no le interesa y que no quiere escuchar los motivos". És a dir, que es passa el que digui el Tribunal d'Estrasburg per un lloc, quan s'hauria de limitar a ordenar el debat i intervencions de la vista, així com decidir sobre la pràctica de les proves que es proposen. Que la suspenguin de sou i feina una temporada. Aquesta Jutgessa està exercint un servei públic en plena democràcia. Tenim dret, com a ciutadans, a exigir que el presti amb educació, respecte i amb especial observança a la presumpció d'innocència, imparcialitat i garanties judicials.

En aquests judicis també es posa en dubte l'especial rellevància que es dóna a les proves policials (Policia Nacional), que són admeses com a proves objectives, neutrals, i no com a proves de part, amb la matisació que això comportaria en la seva valoració.

A tot això, hi hem d'afegir denúncies de tortura per part d'algun dels acusats (concretament de violacions a les detingudes). Sospites de tortura que no s'investiguen aquí. Tot i que l'ONU comença a demanar explicacions al respecte.

I finalment hem de destacar que a les sentències només hi consta que els condemnats han realitzat activitats d'acció política i social,... en cap cas se'ls imputa actes relacionats directament amb la violència d'ETA, ni tant sols la Kale Borroka. I se'ls condemna per pertinença a banda armada...
Perdeu un minut i mireu-vos el vídeo, pell de gallina!



divendres, 15 de febrer de 2008

Un estat europeu més: Kosovë

La feina m’absorbeix i no tinc temps de seguir l’actualitat. Només puc fer-hi una ullada, ràpida i en diagonal. De totes maneres a ningú se li escapa l’imminent emancipació nacional de Kosovë. Una independència que té el suport de les Nacions Unides, els Estats Units i la majoria de països Europeus.
A l’Estat Espanyol aquesta notícia es rep en plena campanya pre electoral i això comporta comentaris polítics que es fan en clau interna. Em cansen les lectures partidistes de la situació. Per alguns, igual que els Russos, aquest procés d’independència comporta assumir el risc que es produeixi “una reacció en cadena en moltes parts del món, inclosa Europa” i per això s’hi oposen i s’ho miren amb recel. Per altres agosarats, el procés d’independència constitueix un precedent més, que per analogia, podria portar a la independència dels Països Catalans, País Basc.
Ni una cosa, ni l’altra. No crec que hi hagi cap reacció en cadena, no tindrem aquesta sort de ser una peça més de transmissió. I jo tampoc m’atreviria a parlar d’analogia de processos cap a la independència, hi ha grans diferències que ho obstaculitzen: els atacs serbis de fa 10 anys, la complexitat dels Balcans, l’administració del país per l’ONU fins al dia d’avui...
És evident que no ens podem mirar Kosovë com un precedent, ni per simpatia, ni per empatia, quant a procés cap a la independència dels Països Catalans. Ara bé, sí que constitueix un precedent més de reafirmació democràtica, respectant i garantint la voluntat del poble kosovar. És amb aquest fet amb el que ens hem de quedar. L’ordre internacional es postula sempre a favor de la voluntat del poble expressada a les urnes d’un referèndum.
Democràcia, això és el que fa falta a un país que il·legalitza partits polítics... en contra de les llibertats polítiques emparades pel Conveni Europeu dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals, a veure com ho veurà el TEDH que de moment ha admès parcialment les demandes d’HB, EH i Batasuna...


Podeu llegir més sobre Kosovë més avall: Kosovë: els diputats per la independència

dimarts, 5 de febrer de 2008

Bruxelles


Brussel·les és una ciutat que fa olor de xocolata. Les bomboneries omplen els carrers d’una flaire temptadora. Això m’evocava constantment a una novel·la fascinant, Chocolat, de Joanne Harris, que us recomano. M’aturava davant dels aparadors ben guarnits i buscava el bombó adequat per cada persona...
Després de visitar els llocs típics de la ciutat, comprovar que el Manneke Pis (en dialecte de Brussel·les) té un vestit de catalanet i del Barça, i constatar la influència històrica espanyola a la ciutat (fins i tot el Duc d’Alba va sufragar una revolta flamenca, penjant a la Grand Place als instigadors, años ha), varem poder compartir una vetllada fantàstica amb el Sergi que ens va portar a degustar cuina belga (Jambonneau) i l’autèntica cervesa, cada una amb el seu got de disseny expressament per a la seva consumició. Qui em va dir que Brussel·les era una ciutat avorrida?
Em va agradar la retrobada amb el Sergi, veure’l tan integrat, conèixer alguns dels seus amics i sentir-lo a parlar amb entusiasme del projecte de la Unió Europea. A Brussel·les, Europa es viu, es sent, es creu i es treballa pel projecte comú. La forma com el Sergi ens explicava la decepció que es va sentir quan es va tombar la Constitució, la forma com la Comissió intenta dissenyar projectes de proximitat per la ciutadania europea... t’adones que tots els esforços no són els d’una mera entelèquia.
Finalment, no podíem estar a Bèlgica sense posar els peus a Flandes. El Sergi també ens va fer una aproximació de la divisió, cada cop més aguda, entre les dues regions. Més complicat del que sembla des de la distància. Varem escollir Brugges (Bruges). Preciós! Quan estàvem visitant la plaça del Burg (Ajuntament) se’ns va apropar un senyor gran i amb molta educació ens va preguntar si teníem temps per escoltar-lo. I ens ho va explicar tot, la divisió, la dificultat de la convivència, la memòria històrica, tot el que no s’està explicant... que el Sergi ja ens havia avançat. I tant que varem tenir temps per escoltar-lo, i per entendre’l també: som catalans (amb analogies, tot i salvant les diferències, que ja he dit que són moltes). Varem seguir els seus consells per acabar de visitar una ciutat encisadora. Per cert, varem retornar en tren cap a Brussel·les... i quin tren! Puntual, ample, còmode, digne, assequible... encara no sé com formem part d’Europa patint la Renfe...
L'últim dia, i de la mà privilegiada del Sergi, vàrem descobrir racons autèntics de Brussel·les, com el del barri el Sablon, amb la seva descarregada d'antiguitats i el cafè de la gent del barri, el jardí de la Marguerite Yourcenar o el mercat de Saint Gilles, amb les seves cases, teulades i golfes i xemeneies...
I per últim, la ciutat del còmic tampoc em va defraudar: vaig topar amb un Sergi Grapes de tamany natural... Això em va retornar a la meva època del Cavall Fort!

diumenge, 27 de gener de 2008

De tots colors...

De vegades la vida et dóna un revés. Això fa que et quedis aturat en el temps, mentre tot va passant. T’imagines envoltat d’imatges en moviment que s’esmunyen pels teus costats, que passen enfurismades i desapareixen rere un rastre de línies fugaces. Intentes córrer per atrapar el que s’escapa però no pots, tot s’esvaeix, més ràpid, més efímer que els teus moviments. Tot passa en un dia assolellat, i penses que no calia que sortís el sol. Fins i tot la seva llum traeix la transcendència del moment. De sobte canvia la teva actitud davant la vida, allò que era tan important perd valor. Guanyen atenció les petites coses que et fan ser millor persona. I esperes tenir-ho ben present, per no tornar a perdre el món de vista.

divendres, 18 de gener de 2008

Blocaires.osona


Ahir vaig assistir al primer acte públic organitzat per blocaires.osona (grup de sis blocaires polítics osonencs: Laia Jurado, Iñaki Escudero, Carles Banús, Joan Ballana, Jordi Casals i Raül Escobar). L’acte va consistir en la presentació del llibre de Saül Gordillo, el blocaire per excel·lència de la catosfera, a càrrec del, també blocaire, i periodista Josep Comajoan.
Nacio.cat és el títol del llibre de Gordillo, que narra les aventures dels patriotes catalans que van viatjar fins a Los Ángeles per aconseguir el domini.cat davant de l’ICANN. D’una manera àgil, amena i divertida, Saül va fer-nos cinc cèntims de la gesta, subratllant els elements claus per obtenir la matrícula virtual catalana, com: estratègia, intel·ligència, discreció (gairebé nocturnitat), evitar l’ús partidista de la iniciativa (responsabilitat del govern i de l’oposició = front nacional?), ambient no catalanofòbic (Los Ángeles no és Madrid), influència a nivell internacional i nacional (d’Amadeu Abril, que formava part de la cúpula de l'ICANN i del Ministre Montilla que va signar que no presentava objeccions al .cat en nom de l’estat Espanyol) i un aval bancari milionari de La Caixa.

Tal com va dir Joan Ballana, mestre de cerimònies, l’acte va ser un bon apadrinament per blocaires.osona, que prepara la primera gran trobada blocaire osonenca pel mes d’abril, amb l'objectiu de siutar la comarca d'Osona com referent en el món blocaire.

diumenge, 13 de gener de 2008

Dissabte va ser un dia d'exàmens, vaig començar a les vuit del matí i vaig acabar a les vuit del vespre.

divendres, 11 de gener de 2008

Em reafirmo d'Esquerra (I)


“Tancat per exàmens” aquest hauria de ser el títol del post explicant el perquè d’aquesta inactivitat blocarire. Però tot i així ahir vaig estar en una conferència del Xavier Vendrell a Vic que m’ha motivat a escriure. En Vendrell va repetir una vegada més el discurs d’Esquerra que em fa sentir realment còmode en aquesta posició política. Aquell discurs que diu que el principal projecte polític d’Esquerra és la independència i que per assolir-lo hem de comptar amb el suport de catalans que només estimen Catalunya i de catalans que a la vegada també s’estimen Espanya, Colòmbia, Marroc, Perú, Ghana, Nigèria, Senegal...
Vendrell va posar especial èmfasi en el suport dels catalans que també s’estimen Espanya, perquè aquesta és la seva terra de naixement, on encara tenen família i moltes vegades on han viscut els seus primers anys de vida... Però a la vegada també estimen Catalunya perquè ha estat la seva terra d'acollida on han viscut tota la vida, on viuran els seus fills, els seus néts.
Arribats a aquest punt, la pregunta és la següent: els catalans que no només són catalans, sinó que també són catalans, poden voler la independència?
La resposta és que sí, que cada vegada són més els que es sumen al projecte, que constaten que Espanya no és un bon negoci per Catalunya. Cada vegada que visiten els seus pobles d’origen constaten les diferències socials entre Catalunya i Espanya (inexistència de peatges, accés als serveis públics sense massificació, sense retards, esperes, deficiències..., inversions en carreteres, ferrocarrils, infraestructures, accés a més avantatges socials...). Cada vegada més constaten que l’espoli fiscal de Catalunya a favor de l’Estat Espanyol no és una entelèquia... Cada vegada més assumeixen arguments per justificar la voluntat d’un país independent que pugui recaptar i gestionar els seus propis recursos, els recursos que produïm amb el nostre treball, amb els que contribuïm a la constitució d’un estat del benestar i dels que esperem una deguda corresponsabilitat. Cada vegada més assumeixen el discurs de la independència d’Esquerra (l’únic partit polític que l’entona) per tenir un país amb condicions més favorables pels seus fills, pels seus néts...
Aquest és un discurs integrador, que compta amb el suport dels que també són catalans, i és el discurs que reflecteix la realitat social catalana. Altres discursos, els de la pura sang, els classistes, elitistes i només adreçats a catalans d'estirp estan renyits amb la realitat i són injustament excloents (per dir-ho políticament correcte).
La independència del nostre país ho ha de ser per tots, i a la vegada ha de ser el resultat d’una suma de voluntats i d’esforços de tots.

Per cert, el Xavier Vendrell venia a presentar el seu llibre: "Perdonin les molèsties", que tinc pendent a la tauleta de nit.