La candidata

Un vespre de teatre a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona, dedicat a impulsar la participació activa de la dona en tots els àmbits.

L’obra, “La candidata”, explica la vivència personal de la primera dona candidata a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, guió de Laura Feijoo. Una única actriu, Susanna Egea, que representa la Berta, la candidata, i que de forma camaleònica també interpreta tota la resta de personatges que envolten la seva campanya a les eleccions: la filla adolescent amb els seus consells, la seva mare amb els retrets, el cap de campanya amb la seva estratègia, la Carmen amb una visió pragmàtica de la vida... Des del públic es té la sensació d’acompanyar a la candidata en el seu procés d’interiorització de tot el que la influeix, compartint les seves vivències, les inseguretats, les reflexions, les pors, els sentiments, els pensaments.... Una bona manera d’acostar la figura de les dones polítiques al públic, que alhora ciutadà.

Urinoteràpia

Llegeixo que un grup de barcelonins s'han decidit per la “Urinoteràpia ciutadana”, consistent en embotellar els seus orins com si es tractés del vi blanc mes exquisit del Penedès. Alguns l'han batejat com el 'Piping', altres amb vocació de denominació d’origen, 'Pixarada Catalana Natural'. El destí de la beguda rància ha estat el club de futbol dels Glasgow Rangers i l'Ajuntament de Barcelona, després de la pixarada monumental (mai millor dit, al monument a Francesc Macià).
Que som un poble en emprenyamenta constant, és un fet constatable, i podríem dir, que fins i tot racional, ateses les circumstàncies. Que som un poble creatiu, tampoc en tenim cap dubte. Suposo que per això quan les dues facetes es combinen en la seva màxima expressió, generem aquestes reivindicacions de disseny.
Aquesta és una tendència que creix exponencialment quan un grup de catalans/es interactuen. M'explico: l'altre dia baixàvem a barna en un VAO (vehicle d'alta ocupació, un és el titular del cotxe, els altres els que gorregen l'espai restant, en benefici de la sostenibilitat medi ambiental) i quan passàvem pel peatge vàrem patir una exaltació col·lectiva d'emprenyamenta (arribar al peatge havia costat cues i retenció) de tal manera que varem improvisar una reivindicació particular, introduir a la boca del peatge totes les targes que portàvem: el carnet del super tres, la tarja del caprabo, el carnet universitari, la tarja de l’òptica, el carnet de la biblioteca municipal, el carnet de la piscina... Cap ens va donar pas lliure, però la reivindicació ens va servir de teràpia col·lectiva. Ho havia d’explicar!

Si també estàs emprenyat/da: http://www.catalaemprenyat.cat/

La princesa va en bici

Cada matí passo pel C/Princesa. Gairebé el faig de cap a cap, del C/ Comerç fins a Via Laietana. Un carrer amb una riquesa especial. Gairebé conec la rutina de molta de la gent que hi viu o treballa. Veig l’estanquera que obre puntual. El de les espècies que fa estona que treballa. El senyor que passeja el gos amb cara de son. El farmacèutic de la bata blanca. La mare que porta els nens a l’escola amb bicicleta... El pastisser que acaba de fer els croissants de xocolata més bons de la ciutat, i quina olor que se sent! I un parell d’ hindús que netegen els vidres d’una botiga atapeïda de productes autòctons...
Però avui m’ha sorprès la cara dels veïns. M’ha semblat veure l’estanquera somrient... i el Sr. del gos que es mofava d’alguna cosa. No he tardat a donar-me’n compte: algú ha convertit el carrer en dos carrils bici, un per cada sentit. Algú s’ha entretingut, suposo que durant la nit, a pintar sobre la calçada els senyals del carril bici (línia discontinua, fletxes i bicis). Per un moment m'ho he imaginat, negra nit, esprai, plantilla i xerinol·la. D'això en dic jo una reivindicació currada. A veure quants dies dura...
Tot i així, quan arribava a Via Laietana, m’he donat compte que els autors del fet no havien arribat a final del carrer. De fet, el suposat carril bici s’acabava sobtadament amb una corba perillosa, sobretot tenint en compte que el carrer Princesa és del tot recte! Qui sap...

Ja fa un mes que no ens véns a rebre quan arribem a casa. Es fa estrany. No te’n vas cansar mai. Fins i tot t’hi esforçaves els últims dies, quan anaves més feixuc.

Sense parlar ens varem arribar a entendre, amb una ganyota, una mirada o un petit gest. Capaç de fer-nos saber què volies, capaç de comprendre com estàvem.

Sempre tan bonifaci, amb aquelles ganes de complaure. Sempre buscant la nostra companyia, no sabies estar sol.

Amb el teu caràcter afable, i amb el pas del temps, varem teixir una complicitat que ara m’omple d'enyorança.

Per sempre, Floc!

Un bloc?

Doncs sembla que sí, un espai de reflexió, un mijtà de comunicació, una excusa per parlar en veu alta, un lloc per compartir, ... a veure què passa.

Un lema ambiciós: nulle die sine linea!

Benvinguts!