“Tancat per exàmens” aquest hauria de ser el títol del post explicant el perquè d’aquesta inactivitat blocarire. Però tot i així ahir vaig estar en una conferència del Xavier Vendrell a Vic que m’ha motivat a escriure. En Vendrell va repetir una vegada més el discurs d’Esquerra que em fa sentir realment còmode en aquesta posició política. Aquell discurs que diu que el principal projecte polític d’Esquerra és la independència i que per assolir-lo hem de comptar amb el suport de catalans que només estimen Catalunya i de catalans que a la vegada també s’estimen Espanya, Colòmbia, Marroc, Perú, Ghana, Nigèria, Senegal...
Vendrell va posar especial èmfasi en el suport dels catalans que també s’estimen Espanya, perquè aquesta és la seva terra de naixement, on encara tenen família i moltes vegades on han viscut els seus primers anys de vida... Però a la vegada també estimen Catalunya perquè ha estat la seva terra d'acollida on han viscut tota la vida, on viuran els seus fills, els seus néts.
Arribats a aquest punt, la pregunta és la següent: els catalans que no només són catalans, sinó que també són catalans, poden voler la independència?
La resposta és que sí, que cada vegada són més els que es sumen al projecte, que constaten que Espanya no és un bon negoci per Catalunya. Cada vegada que visiten els seus pobles d’origen constaten les diferències socials entre Catalunya i Espanya (inexistència de peatges, accés als serveis públics sense massificació, sense retards, esperes, deficiències..., inversions en carreteres, ferrocarrils, infraestructures, accés a més avantatges socials...). Cada vegada més constaten que l’espoli fiscal de Catalunya a favor de l’Estat Espanyol no és una entelèquia... Cada vegada més assumeixen arguments per justificar la voluntat d’un país independent que pugui recaptar i gestionar els seus propis recursos, els recursos que produïm amb el nostre treball, amb els que contribuïm a la constitució d’un estat del benestar i dels que esperem una deguda corresponsabilitat. Cada vegada més assumeixen el discurs de la independència d’Esquerra (l’únic partit polític que l’entona) per tenir un país amb condicions més favorables pels seus fills, pels seus néts...
Aquest és un discurs integrador, que compta amb el suport dels que també són catalans, i és el discurs que reflecteix la realitat social catalana. Altres discursos, els de la pura sang, els classistes, elitistes i només adreçats a catalans d'estirp estan renyits amb la realitat i són injustament excloents (per dir-ho políticament correcte).
La independència del nostre país ho ha de ser per tots, i a la vegada ha de ser el resultat d’una suma de voluntats i d’esforços de tots.
Vendrell va posar especial èmfasi en el suport dels catalans que també s’estimen Espanya, perquè aquesta és la seva terra de naixement, on encara tenen família i moltes vegades on han viscut els seus primers anys de vida... Però a la vegada també estimen Catalunya perquè ha estat la seva terra d'acollida on han viscut tota la vida, on viuran els seus fills, els seus néts.
Arribats a aquest punt, la pregunta és la següent: els catalans que no només són catalans, sinó que també són catalans, poden voler la independència?
La resposta és que sí, que cada vegada són més els que es sumen al projecte, que constaten que Espanya no és un bon negoci per Catalunya. Cada vegada que visiten els seus pobles d’origen constaten les diferències socials entre Catalunya i Espanya (inexistència de peatges, accés als serveis públics sense massificació, sense retards, esperes, deficiències..., inversions en carreteres, ferrocarrils, infraestructures, accés a més avantatges socials...). Cada vegada més constaten que l’espoli fiscal de Catalunya a favor de l’Estat Espanyol no és una entelèquia... Cada vegada més assumeixen arguments per justificar la voluntat d’un país independent que pugui recaptar i gestionar els seus propis recursos, els recursos que produïm amb el nostre treball, amb els que contribuïm a la constitució d’un estat del benestar i dels que esperem una deguda corresponsabilitat. Cada vegada més assumeixen el discurs de la independència d’Esquerra (l’únic partit polític que l’entona) per tenir un país amb condicions més favorables pels seus fills, pels seus néts...
Aquest és un discurs integrador, que compta amb el suport dels que també són catalans, i és el discurs que reflecteix la realitat social catalana. Altres discursos, els de la pura sang, els classistes, elitistes i només adreçats a catalans d'estirp estan renyits amb la realitat i són injustament excloents (per dir-ho políticament correcte).
La independència del nostre país ho ha de ser per tots, i a la vegada ha de ser el resultat d’una suma de voluntats i d’esforços de tots.
Per cert, el Xavier Vendrell venia a presentar el seu llibre: "Perdonin les molèsties", que tinc pendent a la tauleta de nit.
