dissabte, 8 de març del 2008

Vergonya democràtica


Demà aniré a votar i aviat ho hauré fet. I ho hauré fet per l’únic partit que va a Madrid per reclamar allò que és propi dels Països Catalans. Per l’únic partit independentista, antimonàrquic, d’esquerres. L’únic partit capaç de tenir grup parlamentari propi sense veure’s diluït en el Congrés, mantenint la identitat. L’únic partit que ha fet servir la nostra llengua al Congrés posant en evidència el feixisme més ranci. L’únic partit que s’ha posat la samarreta de les seleccions esportives catalanes al Congrés. L’únic partit que va defensar l’Estatut del Parlament de Catalunya davant de qualsevol institució. L’únic partit que NO va acceptar les retallades de Madrid. L’únic partit que NO es va vendre la majoria del Parlament de Catalunya a Madrid. L’únic partit que defensa el dret a decidir, sense fer-ne demagògia. L’únic partit que fa quinze anys que reclama la publicació de les balances fiscals, que ha denunciat l’espoli fiscal, que ha reclamat la internacionalització de l’aeroport del Prat... ara tots s’apunten al carro d’aquestes reivindicacions... L’únic partit capaç de manifestar-se al costat dels ciutadans per cridar ben fort: SOM UNA NACIÓ (perquè així s’ho creu!). N’hi ha que participen a manifestacions per reclamar les infraestructures, però no per reclamar el reconeixement com a poble. L’únic partit que va a Madrid per passar factura, no per obtenir regals. L’únic partit coherent, preparat, catalanista, independentista, amb els mateixos interessos, clars, aquí, i a la Xina popular! Evidenment, només puc votar Esquerra!
Tot i tenir clara l’opció del vot, estic immersa en una certa tristesa, decepció, vergonya aliena. Des d’ahir al matí, després de saber la notícia de l’assassinat de l'ex regidor de Mondragón, que em sento així. Si visquéssim en un país normalitzat, democràticament parlant, això no hagués passat. Si jo hagués estat Presidenta del Govern de l’Estat Espanyol em sentiria responsable i avergonyida per no haver fet el que calia. El problema d’ETA no és només un problema policial i judicial. És també un problema polític. Perquè al darrera hi ha reivindicacions polítiques legítimes en un Estat democràtic, perquè són capaços d’irrompre en una campanya electoral i mobilitzar l’electorat. Un sistema democràtic no il·legalitza partits polítics, no impedeix el debat sobre els diferents posicionaments polítics. Un sistema democràtic afronta els conflictes amb taules de diàleg i negociació. Un sistema democràtic no impedeix que els ciutadans puguin expressar lliurement la seva opció política. Un sistema democràtic no tanca ni censura diaris, televisions, reportatges... Un sistema democràtic i de dret no admet tortures als detinguts. Un sistema democràtic i de dret no admet tribunals especials. Un sistema democràtic... vivim en un sistema democràtic? Algú creu que realment hàgim superat la transició cap a la democràcia? Com és que l’Estat Espanyol forma part de la Unió Europea si encara no ha assolit els mínims democràtics?