dijous, 8 de maig del 2008

Amb ulls d'altres, per descobrir-te...



Un dia de maig tapat i plujós. No fa fred, més aviat una calor xafogosa. I molta aigua, molta. Acaben de tocar les nou del matí i passo per davant de la Sagrada Família. A la porta del renaixement una tímida cua de turistes inquiets per entrar al temple. Sense paraigües, contemplen la magnitud de l’obra. Parlen amb un fil de veu, com si no volguessin despertar del somni. Segueixo les seves mirades, la pluja em cau a la cara. Me’ls torno a mirar, em produeixen un sentiment d’enveja. Per un moment m’agradaria ser al seu lloc. M’agradaria compartir qualsevol dels seus orígens i haver triat Barcelona com a destí. M’agradaria haver desitjat venir. M’imagino preparant el viatge. Llegint informació sobre la ciutat, sobre els seus artistes, la seva cultura, la seva història. M’imagino descobrint una llengua, un país, un sentiment. Ja m’hi trobo, sorpresa, còmplice, entusiasmada.
La idea de barrejar-me enmig dels turistes m’agrada. Decideixo fer cua. De seguida arribo a la taquilla. Dubto un moment, però compro un tiquet. I segueixo els que em precedeixen, jo sense rumb. Contemplo la façana. Miro la multitud de càmeres immortalitzant el moment. Entro dins. El bosc de columnes blanques m’aclapara. Camino amb els ulls clavats al sostre. Em sento petita i gran a la vegada.
Decideixo seguir les columnes cel amunt i agafo l’ascensor. Comparteixo el viatge amb dues noies japoneses, una parella d’italians i unes senyores franceses. Arribem a dalt. L’ascensió continua, però ara a peu, patint cada graó. La llum es filtra per les finestres en forma de teula. No es veu l’exterior. Seguim pujant, mig a les fosques, en silenci. L’escala es cargola com si volgués foradar els núvols. De sobte un replà. El cel és gris, però la llum que entra és blanca. Puc observar el color del trencadís en formes afruitades: taronja, vermell maduixa, verd kiwi, groc plàtan, lila gerd... són com petites victòries que coronen la columna, alegres i eufòriques. Són com l’aleta d’un castell, l’explosió del color sobre la pedra. Molts replans són els que vaig trobant, contemplo cada racó. Arribo a un pontet. Passo d’una columna a una altra. I ara les escales em tornen cap a baix. De mica en mica vaig desfent el camí. Ara em trobo balcons que m’aboquen sobre la façana com una escultura més. En un dels balcons em trobo de cara amb un pantocràtor amb les faccions quadrades, originals, modernes, amb els braços oberts i la vista posada a la ciutat.
L’escala cada cop és més fosca i un sentiment m’estremeix. Encara jugo a sentir-me turista. Penso que m’agradaria haver nascut en aquest país. Que m’agradaria viure en aquesta ciutat. Que voldria tenir la força d’aquesta gent, que no defalleix. Que confia completar la construcció.
Surto al carrer capficada. Em miro la Sagrada Família de reüll. Les quatre columnes, les quatre barres. De sobte un gran tro. Em sobresalto. La lliçó de Gaudí és ferma: hem de continuar, pedra a pedra, construint el nostre país, edificant la nostra identitat. Gaudí va projectar una obra magna, i sempre va confiar en el seu assoliment.

1 comentari:

Sandra ha dit...

Saps? l'altre dia comentava amb una amiga com deu ser veure Barcelona com a turista, i crec que no ho puc imaginar. Vaig pensar escriure-ho al bloc, fer-ne alguna referència i resulta que ho has acabat fent tu i a més a més, molt ben fet.

Descansa d'aquest viatge tan especial!