Brussel·les és una ciutat que fa olor de xocolata. Les bomboneries omplen els carrers d’una flaire temptadora. Això m’evocava constantment a una novel·la fascinant, Chocolat, de Joanne Harris, que us recomano. M’aturava davant dels aparadors ben guarnits i buscava el bombó adequat per cada persona...
Després de visitar els llocs típics de la ciutat, comprovar que el Manneke Pis (en dialecte de Brussel·les) té un vestit de catalanet i del Barça, i constatar la influència històrica espanyola a la ciutat (fins i tot el Duc d’Alba va sufragar una revolta flamenca, penjant a la Grand Place als instigadors, años ha), varem poder compartir una vetllada fantàstica amb el Sergi que ens va portar a degustar cuina belga (Jambonneau) i l’autèntica cervesa, cada una amb el seu got de disseny expressament per a la seva consumició. Qui em va dir que Brussel·les era una ciutat avorrida?
Em va agradar la retrobada amb el Sergi, veure’l tan integrat, conèixer alguns dels seus amics i sentir-lo a parlar amb entusiasme del projecte de la Unió Europea. A Brussel·les, Europa es viu, es sent, es creu i es treballa pel projecte comú. La forma com el Sergi ens explicava la decepció que es va sentir quan es va tombar la Constitució, la forma com la Comissió intenta dissenyar projectes de proximitat per la ciutadania europea... t’adones que tots els esforços no són els d’una mera entelèquia.
Finalment, no podíem estar a Bèlgica sense posar els peus a Flandes. El Sergi també ens va fer una aproximació de la divisió, cada cop més aguda, entre les dues regions. Més complicat del que sembla des de la distància. Varem escollir Brugges (Bruges). Preciós! Quan estàvem visitant la plaça del Burg (Ajuntament) se’ns va apropar un senyor gran i amb molta educació ens va preguntar si teníem temps per escoltar-lo. I ens ho va explicar tot, la divisió, la dificultat de la convivència, la memòria històrica, tot el que no s’està explicant... que el Sergi ja ens havia avançat. I tant que varem tenir temps per escoltar-lo, i per entendre’l també: som catalans (amb analogies, tot i salvant les diferències, que ja he dit que són moltes). Varem seguir els seus consells per acabar de visitar una ciutat encisadora. Per cert, varem retornar en tren cap a Brussel·les... i quin tren! Puntual, ample, còmode, digne, assequible... encara no sé com formem part d’Europa patint la Renfe...
Després de visitar els llocs típics de la ciutat, comprovar que el Manneke Pis (en dialecte de Brussel·les) té un vestit de catalanet i del Barça, i constatar la influència històrica espanyola a la ciutat (fins i tot el Duc d’Alba va sufragar una revolta flamenca, penjant a la Grand Place als instigadors, años ha), varem poder compartir una vetllada fantàstica amb el Sergi que ens va portar a degustar cuina belga (Jambonneau) i l’autèntica cervesa, cada una amb el seu got de disseny expressament per a la seva consumició. Qui em va dir que Brussel·les era una ciutat avorrida?
Em va agradar la retrobada amb el Sergi, veure’l tan integrat, conèixer alguns dels seus amics i sentir-lo a parlar amb entusiasme del projecte de la Unió Europea. A Brussel·les, Europa es viu, es sent, es creu i es treballa pel projecte comú. La forma com el Sergi ens explicava la decepció que es va sentir quan es va tombar la Constitució, la forma com la Comissió intenta dissenyar projectes de proximitat per la ciutadania europea... t’adones que tots els esforços no són els d’una mera entelèquia.
Finalment, no podíem estar a Bèlgica sense posar els peus a Flandes. El Sergi també ens va fer una aproximació de la divisió, cada cop més aguda, entre les dues regions. Més complicat del que sembla des de la distància. Varem escollir Brugges (Bruges). Preciós! Quan estàvem visitant la plaça del Burg (Ajuntament) se’ns va apropar un senyor gran i amb molta educació ens va preguntar si teníem temps per escoltar-lo. I ens ho va explicar tot, la divisió, la dificultat de la convivència, la memòria històrica, tot el que no s’està explicant... que el Sergi ja ens havia avançat. I tant que varem tenir temps per escoltar-lo, i per entendre’l també: som catalans (amb analogies, tot i salvant les diferències, que ja he dit que són moltes). Varem seguir els seus consells per acabar de visitar una ciutat encisadora. Per cert, varem retornar en tren cap a Brussel·les... i quin tren! Puntual, ample, còmode, digne, assequible... encara no sé com formem part d’Europa patint la Renfe...
L'últim dia, i de la mà privilegiada del Sergi, vàrem descobrir racons autèntics de Brussel·les, com el del barri el Sablon, amb la seva descarregada d'antiguitats i el cafè de la gent del barri, el jardí de la Marguerite Yourcenar o el mercat de Saint Gilles, amb les seves cases, teulades i golfes i xemeneies...
I per últim, la ciutat del còmic tampoc em va defraudar: vaig topar amb un Sergi Grapes de tamany natural... Això em va retornar a la meva època del Cavall Fort!
I per últim, la ciutat del còmic tampoc em va defraudar: vaig topar amb un Sergi Grapes de tamany natural... Això em va retornar a la meva època del Cavall Fort!
1 comentari:
Ostres quina casualitat, d'aquí a unes hores me n'hi vaig jo! Espero no tornar gaire carregada de xocolata...
Publica un comentari a l'entrada