Necessitava agafar aire i comptar fins a deu. Quan me’n vaig adonar ja feia estona que vagarejava pels carrers del Born. Dolor al pit, nus a la gola, maleïdes hormones. Em ressonaven pel cap les paraules de la mare en d’altres ocasions: respira fons, Marta, respira fons. Actuaven com un bàlsam que poc a poc em feien retornar a la realitat. Quan vaig prendre consciència, ja no sabia on era. Buscava alguna senyal per identificar, sense trobar-la. No m’importava, només caminava. Vaig alentir el meu pas per fixar-me amb l’entorn. La meva respiració es va fer més pausada. Els carrers sinuosos, estrets, humits, freds... semblava que ocultaven secrets a cada cantonada. Com els meus pensaments, apareixien calls en els racons més inesperats. Trencant la rima, trencant la lògica, embolicant-se ferotgement. Una olor familiar em va fer retornar l’olfacte, i la vaig seguir. I vaig recuperar el nord. Necessitava escalfor i la vaig trobar, necessitava comprensió i me la vas donar, necessitava pensar que tot va més enllà, que no només és això. Necessitava el perquè, l’havia de retrobar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Marta, recorda, nosaltres som aquí. Un petó,
laurona
Quan hom (o don) té dubtes en el fer, millor és declinar Rosa, rosae, axarbota més el cervell i els dubtes es dilueixen en el Mare Nostrum del llatí macarrònic català.
I això de la til.la... on hi hagi un gintònic amb got ample que s'aparti la resta!
Hi ha carrers que porten a situacions que acaben essent boniques, a olors de croissants de xocolata.
Vas trobar el perquè?
Tu xiula, que sempre hi haurà algú que vindrà volant ;)
Diuen que qui busca troba, ja sigui escalfor, comprensió, el perquè de tot plegat...
Publica un comentari a l'entrada