Dona, dona, dona...

Sóc fèmina, però no sóc feminista. Doncs ja està, ja ho he dit. No m'agrada gens el feminisme anacrònic que es passa el dia buscant tics de misogínia a qualsevol comentari masculí. Aquestes actituds em posen nerviosa, les trobo injustament generalistes i a l'alçada del masclisme.
Ho he parlat amb moltes dones i comparteixen el mateix pensament, les incomoda el feminisme no evolucionat.
Sóc dona, companya dels homes en termes d'igualtat. Diferències de sexe, que no de pensament, preparació, condició, estatus... I quan les diferències s'han de tenir en compte, com per exemple en determinades condicions físiques, i no només entre dones i homes, doncs igualtat material (igualtat entre els desiguals), que no formal... No vull donar més voltes a la qüestió, vull viure les diferències amb la més absoluta normalitat. No m’agrada que la dona sigui una quota a unes llistes, perquè això no és normal. Es tracta de viure la competència amb honestedat, sinceritat, respecte. Cal més discurs meritocràtic. I quan la meritocràcia falla, a favor o en contra d’algú, sigui dona o no, això és un acte d’injustícia.
Alguna vegada algun jutge repatani m'havia dit “nena” des de l’estrado... picant l'ullet al company contrari... Què havia de fer? Soltar-li el discurs feminista? No, demostrar-li perquè era allí.

Dedico aquest post a l'embefada de discurs feminista que ataca una suposada misogínia després de tenir una ministra de defensa... i a la Sandra, que em visita i no li agrada el meu silenci.
No caiguem a la trampa, ens cal el discurs de la normalitat, fresc, progressista..., sinó el que fem és accentuar l’excepcionalitat del fet.